La primera lluna plena després de l’equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua. És per això que l’arribada del Carnestoltes fluctua sempre entre febrer i març. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval.

El carnaval d’arlequí (Joan Miró, 1924-25)

Carnaval prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa -d’aquí tenim l’expressió Esser més llarg que la Quaresma. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. Aleshores tothom feia grans àpats per estar preparats per al llarg període de quaresma durant el qual estava prohibit menjar carn. En l’origen d’aquest dia trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Es tractava d’uns dies d’absoluta excepcionalitat. Non sempre Saturnalia erunt (“No sempre seran les Saturnals”), deien els romans.

Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Combat entre el Carnaval i la Quaresma (1559, Pieter Brueghel)

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

Una altra etimologia interessant és la de rua, la desfilada del Carnaval. El DIEC diu que el mot prové del llatí ruga ‘arruga’. Segons el professor Gabriel Bibiloni, per una metàfora ruga passà a significar carrer o camí, ja que ambdues vies semblen rugues de la pell (el francès i portuguès també tenen rue i rua, respectivament). “Per una altra metàfora agrària -recorda l’investigador-, ‘rua’ passà a significar tira d’arbres posats en línia o coses similars, i després ‘filera de gent’, ‘gent que desfila pels carrers’, i d’aquí les rues de Carnestoltes”.

L’enterrament de la sardina
El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma.

Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. L’origen de l’enterrament de la sardina és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

Sa jaia Corema
Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes.

El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.

En aquest enllaç de Mallorca literària teniu més informació del tema.

Us deix amb la fantàstica cançó de Celia Cruz, “La vida es un carnaval”!!!

Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat “Bacanals modernes”.

Aquí teniu l’episodi del programa “Aire!” d’IB3TV dedicat al Carnaval:

Articles del web relacionats:
– Momo, la deessa del sarcasme