La moral del geni
Article publicat a l’Ara Balears (24/02/2014)
Les últimes acusacions de pederàstia llançades sobre Woddy Allen han reobert el debat sobre la relació entre geni i moral. Dylan, la filla adoptiva de 28 anys que el cineasta novaiorquès té amb la seva ex parella, l’actriu Mia Farrow, ha tornat a treure a la llum els suposats abusos sexuals que patí per part del seu pare quan ella tenia 7 anys. Al seu dia, però, aquestes acusacions, que el director de Blue Jasmine –candidata ara a tres Òscars- sempre ha negat, foren investigades i arxivades. La justícia nord-americà considerà que la menor no sabia distingir entre realitat i fantasia a causa de la influència d’una mare consumida llavors per la ira en assabentar-se que un Allen de 56 anys se n’havia anat a viure amb Soon-Yi, de 19 anys, una altra filla adoptiva de l’actriu fruit d’una relació anterior. Per aquells que l’acusen de depravat per haver-se acabat casant amb una dona molt més jove que ell –amb qui té dos fills més adoptats-, el maldestre antiheroi de Hollywood recorda que quan Mia Farrow va contreure matrimoni per primera vegada amb Frank Sinatra, ella també tenia 19 anys i el cantant de My Way més de 50.
Un cas similar al d’Allen és el de Roman Polanski. El cineasta francès d’origen polonès sí que té, en canvi, causes pendents amb la justícia. Després que el 1977 es reconegués culpable de violar una nina californiana de 13 anys que prèviament havia drogat i emborratxat, el director de Chinatown fugí d’EUA per evitar complir condemna. Aleshores, no va veure afectat el seu prestigi, però encara continua sense poder trepitjar sòl americà; el 2002 es quedà amb les ganes de recollir l’Òscar per a El pianista. Imbuït pel complex de Pigmalió, Polanski, com Allen, també s’acabaria casant amb una dona gairebé quaranta anys més jove que ell.
La història és plena de grans creadors de conductes reprovables. Caravaggio, considerat un dels genis de la pintura del segle XVI, contínuament es veié involucrat en baralles amb la policia i fins i tot matà un home. Louis-Ferdinand Céline, un dels escriptors més influents del segle XX, va ser declarat “desgràcia nacional” a França per col·laboracionisme amb el règim nazi i el 2011 se li va negar un homenatge institucional. Dalí, el màxim exponent del surrealisme, i el filòsof Ortega y Gasset, autor de la cèlebre frase “jo sóc jo i la meva circumstància”, varen coquetejar amb el franquisme. Picasso, un dels grans innovadors de la història de l’art del segle XX, mantingué un comportament molt destructiu amb les seves dones, a qui considerava “màquines de sofrir”. L’ombra de la misogínia també plana sobre l’existencialista francès Jean-Paul Sartre i el mag de l’animació Walt Disney, ja prou vilipendiat aquest últim pel seu antisemitisme.
El poeta xilè Pablo Neruda és un altre geni amb un passat fosc. El 1943 va tenir una filla del seu primer matrimoni amb l’holandesa María Antonieta Hagenaar. La nina va néixer amb una hidrocefàlia severa, que li féu créixer desproporcionadament el cap fins a provocar-li la mort als 8 anys. L’autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada no va voler saber res de la seva petita; no li dedicà ni un sol vers. Per contra, la seva obra, d’una gran sensibilitat, fou guardonada el 1971 amb el premi Nobel de Literatura. L’argentí José Luis Borges, en canvi, mai no el rebria, entre d’altres motius, per la seva connivència amb les dictadures llatinoamericanes. En l’àmbit de la creació femenina, el 1957 l’escriptora britànica de novel·la negra Anne Perry va ajudar una amiga seva de la infància a assassinar la seva mare –la història és recreada en la pel·lícula Criatures celestials.
Separar, doncs, persona i obra pot ser molt complicat. A vegades ens podem dur una gran decepció en conèixer un artista a qui admiram. Els genis, però, no tenen per què ser líders morals, ja que l’objectiu de l’art no és educar èticament. Per suposat, seria més fàcil que els nostres ídols tenguessin conductes exemplars. Així podríem adorar-los sense remordiments de consciència. Que l’opinió pública o les institucions condemnin un creador pel seu comportament és comprensible. Això, amb tot, no ha de minar el seu talent.
Moltes coses ens perdríem si el valor de les obres radicàs en la qualitat ètica de la vida dels seus autors. Ara la infàmia persegueix de bell nou Woody Allen qui, tanmateix, mai no ha estat acusat formalment de pederàstia. Està per veure si, en la gala del proper 2 de març, Hollywood farà més judicis morals que no pas artístics respecte a les tres nominacions de la darrera pel·lícula de l’home que tants bons moments ha regalat al setè art.
Per acabar, unes reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987), que tenia un visió diferent dels genis: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa. Tant és així que jo crec com a cosa certa que tot art gran no pot sortir més que d’una ànima gran”.
Aquí teniu un article de Javier Marías titulat “La vuelta de mi abuela Lola”.
Aquest article de Melcior Comes també és interessant “Moral i mantega“.
Aquestes són algunes de les reflexions de Woody Allen sobre la vida.
Aquí teniu un article molt bo que parla sobre les mentides del cas Allen.
Aquest article de l’Ara Balears de Melcior Comes també parla sobre la moral del geni. Es titula “Sexe i poder”.
Aquí teniu un article interessant de Vicenç Villatoro titulat “La moral i l’obra”.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la doble faceta dels genis:
Aquí teniu un interessant vídeo sobre Woody Allen:
I per acabar, aquí teniu l’excel·lent monòleg de Woddy Allen al principi d’Annie Hall (1997), tota una declaració d’intencions de la filosofia de vida del cineasta novaiorquès:
No Comments