Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. I és que exhibir segons quines passions pot arribar a ser obscè, és a dir, una cosa que s’ha d’ensenyar “fora”, “davant” (ob- en llatí) de l’ escena –en la tragèdia grega estava prohibit representar morts, les quals tan sols s’anunciaven per boca d’un missatger enmig de crits de dolor. En grec la σκηνή era una mena de tenda emprada inicialment per al sacerdot: després, en el teatre, es convertí en l’espai on els actors feien la seva aparició.

En l’escena de la vida hi ha pacients que tenen molta d’empatia per l’homeopatia, que etimològicament vol dir “igual (ὅμοιος) patiment. Aquesta disciplina ja tenia molt de predicament en la medicina hipocràtica. Es dispensaven herbes que tenien la capacitat d’atreure substàncies corporals afins a la seva naturalesa i de purificar així l’organisme. Aquest principi seria conegut en llatí com a Similia similibus curentur (“Allò semblant cura allò semblant”).

En tot cas, cal no patir tant i ser més apassionats, encara que a vegades la vida faci mal. I recordau: sense passió no hi ha vida. Si no, com creis que es fan els nins?

Una història de compassió a l’antiga Roma fou la de Micó –també conegut com a Cimó-, que, morint-se de fam a la presó, fou alletat per la seva filla lactant. Coneixem els detalls gràcies a l’escriptor llatí Valeri Màxim, autor d’un llibre d’anècdotes històriques titulat Facta et dicta memorabilia, escrit vers el 30 dC. Les autoritats romanes, impressionades pel gest de la jove, finalment concediren la llibertat al pare. Des d’aleshores aquella escena passà a ser el símbol de la caritat a Roma. Així es pot contemplar en un fresc d’una casa de Pompeia i en un quadre de Rubens.