L’etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d’haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S’originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

El rapte de les sabines és present en la comèdia romàntica Set núvies per a set germanes (1954), de Stanley Donen. Els seus protagonistes són uns rudes llenyataires que, en conèixer el mite fundacional de Roma, decideixen emular els romans de Ròmul i baixen al poble a raptar les seves futures mullers.

El déu Quirí
Després de l’episodi de les sabines, Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d’aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d’aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul fou raptat pels déus, que l’elevaren al cel. Des d’aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l’antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d’origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l’historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de “demanar ajuda als quirits”. Fou així com quiritare adquirí el significat de “cridar per socors”. I en llatí vulgar es convertí en critare, d’on tenim cridar (català), gritar (castellà”), gridare (italià), crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès; aquest verb, però, ha passat a significar “plorar”) –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s’identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s’hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revolució francesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

El crit
El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d’Oslo: “Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana […]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa”.

En paraules de Rafel Argullol (“La ruleta de les emocions“, diari Ara 18/05/2014): “Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l’angoixa, la gelosia, el goig…, allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit”.

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d’artista degenerat i retirà tots els seus quadres d’una exposició a Alemanya. Un crític considerà l’obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l’il·lustrà a la portada d’una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Per entendre el quadre “El crit” no us podeu perdre aquesta intervenció de Marc Giró al programa “Divendres”, de TV3.

Aquest article explica el vertader rerefons de ‘obra de Much,

Articles del web relacionats:
– Capitals amb Capitoli
– Roma segons Ròmul?
– Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma
– Palaus a la muntanya
– Lucrècia, la primera veu del #MeToo