Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d’edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d’escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d’això.
Diògenes de Sinop (413-327 aC) era un dels cans (κύνες) o cínics integrants d’un moviment filosòfic sorgit al segle V aC del gimnàs atenenc de Kynosargos (“el ca àgil”). L’atenès Antístenes, nascut el 444 aC, era considerat el fundador d’aquest grup de “filòsofs canins”. Fou molt conegut pels seus sarcasmes i per la seva afició als jocs de paraules, com quan va dir que preferia caure entre corbs (κόρακες) abans que entre aduladors (κόλακες). No debades, assegurava, els primers es mengen els morts, però els segons devoren els vius.
Enlluernats per Sòcrates, els cínics, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials. D’acord amb una expressió de la seva època, es burlaven “com a cans” de la gent comuna, de la mediocritat. Enemics de la hipocresia, rebutjaven les convencionals socials perquè consideraven que viure a contracorrent era l’única manera d’estar viu. Així doncs, els cínics es convertiren en els primers antisistema de la història.
Avui l’adjectiu cínic es fa servir per descriure un insolent, una persona cruelment descarada, que fa ús de la burla, la ironia o el sarcasme. A diferència, però, dels seus artífexs, pot defensar una mentida. El terme fou popularitzat a mitjans del segle XIX pels joves nihilistes russos.
Diògenes, el primer cosmopolita
Diògenes –que curiosament en grec significa “creat per Zeus”- encarnava el cínic per excel·lència. No ens ha deixat cap escrit perquè, igual que Sòcrates, creia que la conversa –que va en dos sentits i en la qual es pot aprendre i ensenyar- era una manera millor de comunicar-se que escrivint missatges a persones que no podrien respondre. Ell va ser el primer a considerar-se a si mateix “cosmopolita” en lloc de “ciutadà” d’una ciutat o d’un Estat.
Diògenes vivia en una gerra enorme de terra –i no en una bóta de fusta, com se sol dir- i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Vestia mitja túnica blanca i només posseïa un fanal amb el qual es passejava a plena llum del dia exclamant “Cerc un home”. Als seus interlocutlors, en dir-li que hi havia gent a l’àgora, els contestava: “He dit homes, no fems”.
Ningú no se salvava dels sarcàstics comentaris de Diògenes. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem sobretot per boca de Diògenes Laerci (segle III dC), autor de “Vida dels filòsofs més il·lustres”. Una d’elles diu que un dia, després d’haver vist com un ca llepava l’aigua d’un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d’ell.
La fama dual de Diògenes, d’home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d’Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant del seu humil habitacle, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: “Podries apartar-te, m’estàs tapant el sol”.
El filòsof Zenó d’Elea també patí les impertinències de Diògenes. Un dia que negà el moviment, el nostre cínic s’aixecà i es posà a caminar. Aquesta anècdota ha donat lloc a la recurrent expressió “el moviment es demostra caminant”, que empram quan volem animar a prendre la iniciativa en una situació enrocada.
A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d’objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!
Hipàrquia, la primera dona cínica
Gairebé quaranta anys després de la mort de Diògenes, apareixeria la primera filòsofa cínica: Hipàrquia de Maronea (circa 350 aC- circa 280 aC). Amb quinze anys, s’enamorà d’un home molt més gran que ella, Crates de Tebes. Arribà a amenaçar els seus pares de suïcidar-se si no la deixaven casar-se amb ell. La parella fou famosa per la seva afició a a la cinogàmia, fer l’amor al mig del carrer, davant tothom, d’acord amb la falta de pudor (ἀναίδεια) dels cínics.
A Atenes foren moltes les crítiques que rebé Hipàrquia per dedicar-se a l’activitat intel·lectual, reservada aleshores exclusivament als homes. Per desgràcia no ens deixà cap obra. Tot el que sabem d’ella també és gràcies a Diògenes Laerci. Cal no confondre Hipàrquia amb Hipàtia, la primera màrtir del feminisme del segle IV dC.
El cinisme també arribà a Roma, on s’imposà amb el lema Omnia mea mecum porto (“Tot allò meu ho porto amb mi”). Són unes paraules atribuïdes per Ciceró a un dels set savis grecs, Bias de Priene. Aquesta hauria estat la resposta que donà el filòsof als seus conciutadans quan, davant l’amenaça de l’exèrcit de Cirus, ell marxà sense fer cap maleta, només amb els seus coneixements.
En aquest link trobareu material sobre Diògenes i la música actual.
Aquí teniu un article interessant de Gregorio Luri titulat “La insolència moral dels cínics”.
Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat “Una mirada clàssica a la psicologia actual”. És d’Arnau Vilarrasa Barbero, de l’IES Narcís Monturiol (Figueres).
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d’Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):
En aquest vídeo trobareu més informació de Diògenes:
Articles del web relacionats:
No Comments