En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.

• Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
• Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
• Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
• Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
• Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
• Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).

• Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
• Ta (tantalus, “tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
• Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
• Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
• Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
• Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.

• P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
• H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
• N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
• O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
• Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
• Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
• Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
• Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
• Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
• Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
• Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
• He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
• Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
• I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
• Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
• Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
• As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
• Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
• Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
• Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
• At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
• La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
• Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
• Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
• Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
• Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)

 

• Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
• Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
• Fe (ferrum, “ferro”)
• Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
• Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
• S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
• Sn (stannum, “estany”)
• Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
• Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
• Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
• Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
• Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
• F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
• Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
• Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
• Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
• Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

• Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
• Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
• Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
• Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
• Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
• Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.

Aquí teniu les últimes incorporacions d’elements a la taula periòdica.

Per a més informació, podeu llegir l’interessant llibre de Daniel Torregrosa titulat “Del mito al laboratorio”.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d’ells.