Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).

Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.

De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els  esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.