Article publicat a l’Ara Balears (03/11/2014)Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: “En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones”.Neró
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic:Errare humanum est(“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre “estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae(“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.
I aquí teniu un vídeo de l’Assemblea Docents inspirat en aquest article:
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments