És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.
La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.
Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per l’inframón eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.
Antigona (Mary Stillmann)
Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. “No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor”, diu a Creont. I aquest li contesta: “Mentre jo visqui no em farà la llei una dona”. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.
L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.
Sanitat privatitzada
El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?
Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.
Educació elitista
Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima atribuïda a Gandhi: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.
A França ha nascut un grup feminista anomenat Les Antígones per fer front a les Femen.
I aquí teniu una interessant reflexió del filòsof Xavier Antich d’un article seu titulat “Trobar-se un altre al mirall” (Diara Ara, 20/12/2015). Parla de la novel·la de Sartre La nàusea, de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938
“Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer”.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments