D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista: “dona bella”. Elfeminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibreEl mite de la bellesa (1991).
Evolució dels cànons de bellesa
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalismecomençà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclismede la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina […]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.
Venus tapada per dona musulmana
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.
Aquí teniu l’homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup “Aqua”:
Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:
I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:
I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:
Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:
Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula “Cosas de chicos”:
Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:
I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba: “Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas… Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments