Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què l’enamorament es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor, rei de Babilònia, perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.

Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

I per acabar, dues frases per emmarcar:

• “L’amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
• “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t’enamores d’algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l’amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.

Aquí teniu “L’elixir de l’amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:

Aquí teniu una interessant entrevista de “La contra” de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l’enamorament patològic. Assegura que l’amor no és per a sempre.

I sobre l’enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article “L’amor etern és bioquímicament possible”.

També és interessant aquest article titulat “¿Por qué se acaba el amor?”. I aquest titulat “De amor, que hablen los poetas”.

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l’amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris (“la flama de l’amor”). I aquí sobre la mirada i l’amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l’enamorament és vist com una malaltia.

Raphael sap què és estar enamorat:

Per saber què és l’amor, aquí teniu la famosa Habanera de l’òpera Carmen de Bizet:

I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d’òpera carregada d’amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d’aquesta ària significa “Que ningú no dormi” i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:

I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:

Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó del tot masclista “Sin ti no soy nada”:

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest “estat d’imbecil·litat transitòria” que és l’enamorament en paraules d’Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

“Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” (“Amistat d’estrelles”, Diari Ara, 10/01/2016).

Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor (“L’amor tot ho venç”) postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum (“No puc viure amb tu ni sense tu”). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:

Aquí teniu un article interessant sobre l’amor. Es titula: “L’amor etern és bioquímicament possible”.
Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l’amor:

En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l’enamorament:

I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme […].
La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu […]”.

Per acabar de reflexionar sobre l’amor aquí teniu el programa de TVE “Saca la lengua” dedicat a l’amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l’amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa “Bricolatge emocional” de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat “La vida és una broma“.

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, “coach” del neuroamor. El titular és “L’enamorament dura sis mesos; l’amor, tota una vida”. Lidia Martínez és la responsable d’aquesta web: “Escuela neurocientífica del amor”.

I aquí teniu un reportatge de la “Sàpiens” que parla sobre la història de l’amor al món occidental. Es titula “Boig per tu”.
Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L’amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»
I aquest capítol de Merlí parla de l’enamorament:

Articles del web relacionats:
– Valent Sant Valentí
– La vulgarització de l’amor platònic
– Matrimoni amb amor?
– Estimar té un preu
– Morir d’amor
– Sota el signe de Lesbos