Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine?(“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19), Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]”. A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.
Sant Pere i el Vaticà
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments