En qualsevol cas, moveo és un verb que tampoc no ens deixa indiferents amb la quantitat de derivats que ens ha donat: emoció, commoció, motiu, motivació, moment, motí, mòbil, moble,  immoble, mobiliari, motor, promoure, remoure, remot, locomotor, moto, automòbil, ciclomotor i en castellà “maremoto” (terratrèmol submarí en català). Tots aquests mots són una meravella! I xiuxiuejats a cau d’orella encara més! Basta escoltar la famosa cançó “Parole, parole”:

Reflexions al voltant dels mots
Salvador Espriu (1913-1985) va fer el millor homenatge als mots amb els seus famosos versos de l’Inici de càntic del temple (1965):

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

Els mots, doncs, són la nostra vida, per molt que algú ens vulgui empetitir, dient-nos que som el darrer mot del credo. No hi ha dubte que la capacitat de la parla és el que ens diferencia de la resta dels animals. Amb tot, l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910), autor de Les aventures de Tom Sawyer, ens avisa: “L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir”.

I si parlam, també se’ns pot escapar algun mot groller. Precisament, per combatre les blasfèmies i els mots grollers, el 1908 l’escriptor Ricard Aragó va fundar a Barcelona la “Lliga del Bon Mot”. Aleshores es féu una intensa campanya pels pobles, amb mítings, cartells i calendaris.  L’associació, que comptà amb el suport entusiasta del poeta Joan Maragall, es va mantenir viva fins el 1963.

Els pes de les paraules en la història de la humanitat és enorme. Així ho considerava l’escriptor Emili Teixidor (1933-2012),  autor de Pa negre, en una entrevista a La Vanguardia:

“La humanitat ha anat inventant instruments que faciliten la vida. La roda, per exemple, és una prolongació de les cames. Les ulleres ens donen visió. Doncs bé, les paraules són les ulleres o les rodes del cervell. Són l’únic instrument que té el cervell per progressar”.

Emili Teixidor també té paraules per definir l’acte de la lectura: “La lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.

També són interessants les reflexions de l’escriptor Biel Mesquida sobre la necessitat de llegir (Ara Balears, 29/05/2015):

“Hem de llegir perquè la vida no basta, i la lectura ens dóna moltes altres vides. Fa molt de temps que vaig dir que llegir fa tornar guapos, i ho mantenc, fa tornar guapos mentalment. La lectura és un medicament que dóna salut, sense contraindicacions ni efectes secundaris […]. La lectura implica esforç; si no, no hi ha plaer en el llegir. Però per ser escriptor has de tenir una força titànica perquè has de creure molt en tu mateix, i això sempre m’ha preocupat molt. D’aquí que ens cal tenir lectors crítics, oberts i sincers”.

Igual de suggeridors són els versos de Miquel Martí Pol (La fàbrica):

A trenc de mots em llevo,
m’adormo a trenc de mots.

Martí i Pol torna a retre un altre homenatge als mots al poema “A trenc de pell…”

A trenc de pell i a trenc d’ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res, sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n’escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d’aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d’ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú si aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confeigeixo signes, displicent.
En cada mot m’hi jugo l’existència.

I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

Benaventurat aquell que ha assolit el misteri
de poder anar pel món dient un Nom
rere el qual hi ha un pols que li fa perdre el propi,
i l’empra a cada instant, flexionant-lo
primer cap a fer amb ell pels racons de la parla
una apassionada qüestió d’intensitats, després,
ja posseït per aquell goig de dir-lo,
fent-lo funcionar de verb, d’adjectiu… Ah, s’exercita
cap a aprendre de dir, just emprant aquell mot,
el que abans expressava amb milers de paraules
i una panòplia de gestos majusculant-li el cos.
I finalment un jorn veu que dir el Nom li sobra:
El discurs es basteix just de pensar-lo.
L’atrau, oblida el món, es ret i pensa:
“No existeix més que quan el tenc a prop”.

Aquí teniu un àudio del programa “L’ofici de viure” de Catalunya ràdio dedicat al poder de les paraules (“Les paraules no se les emporta el vent”).

I no us podeu perdre aquests deliciosos articles del filòsof Xavier Antich sobre la força de les paraules publicats al diari Ara:

– “La paraula a la punta de la llengua” (31/05/2015)
– “La paraula justa, tot just una paraula” (14/06/2015)
– “Passar la paraula” (28/06/2015)
– “La paraula compartida” (12/07/2015)
– “La paraula i el cos” (19/07/2015)
– “El lloc de la paraula” (26/07/2015)
– “Paraules viatgeres” (02/08/2015)
– “Sóc lluny, però penso en tu” (09/08/2015)
– Les paraules, restes d’una població estranya (16/08/2015)

Interessant també és aquest article de Carme Riera a El País titulat “La isla de las Palabras Perdidas“.

Gustavo Martín parla sobre l’experiència única de la lectura en aquest altre article a El País titulat “Un lugar donde vivir“.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:

I per acabar, no us podeu perdre aquesta deliciosa cançó “Con toda palabra”, de Lhasa de Sela, cantant mexico-americana morta el 2010 a l’edat de 37 anys.

 
Articles del web relacionats:
– Al principi existia la paraula
– Mots que es xiuxiuegen
– L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
– El glamur de les lletres
– Paraules voladores
– Emparaular el món