El diccionari ens diu que un paràsit és un organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu. Aquesta paraula, però, va ser apropiada per la biologia al segle XVIII amb un significat diferent del que tenia a l’antiga Grècia.

En la llengua d’Homer un paràsit era un alt funcionari encarregat de custodiar el blat dels temples (τό ἱερον, d’on tenim hieràtic, jerarquia, jeroglífic i el nom propi Jeroni). Així, cada divinitat tenia un paràsit, paraula que consta de σιτος (“blat”) i de παρά (“al costat de”). En un principi, doncs, aquest terme no tenia cap significat despectiu com passa actualment aplicat a les persones.

 

Segons Plutarc, el legislador Soló (segle VI aC) va ser el primer a anomenar paràsits, amb un to irònic, a aquells individus que sovintejaven els banquets públics celebrats en el Pritaneu, un edifici sumptuós de l’àgora reservat als grans servidors de la pàtria. Amb el temps, serviria també per referir-se als que s’aprofitaven de l’hospitalitat dels altres.

Els grecs, a part de τό ἱερον, tenien un altre terme per referir-se a un temple: τό ἄσυλον, que literalment era un lloc inviolable  -derivava de σύλάω (“arrabassar”, “desposseir”). D’aquesta paraula tenim asil com a refugi que s’ofereix als perseguits. Avui, però, un asil també és un establiment social on s’allotja la gent desvalguda.

A l’antiga Roma els edificis dels paràsits grecs originals eren coneguts com a templi, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, eren espais que solien ser utilitzats per uns sacerdots anomenats àugurs, els quals “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.

 

Templum conviuria amb dos termes més: aedes –d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat. Aquest darrer terme donaria fanàtic i el seu diminutiu fan –no hi ha dubte, doncs, que a Roma els paràsits grecs es convertiren en autèntics fanàtics. Aquell que se situava davant del fanum perquè no hi volia entrar era un profà, avui sinònim d’inexpert, atès que no sap una cosa perquè no entra al fanum a “conversar” amb la divinitat inspiradora. Amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.