No hem d’oblidar, doncs, que el present és un present. Davant l’antiga amenaça llatina del memento mori (“recorda que has de morir”), al segle I aC Virgili va insistir: Tempus fugit (“El temps fuig”). Bé, més concretament va dir: fugit irreparabile tempus (Geòrgiques, 3, 2, 84). Així doncs, el pas del temps és inevitable i té efectes devastadors, però també terapèutics, en nosaltres. Horaci, un coetani de Virgili, també ens animaria a no perdre el temps amb el seu famós Carpe diem. La cita exacta de la seva oda (1, 11, 8) és: “Carpe diem quam minimum credula postero” (“Aprofita el dia, no confiïs en el demà”).

Avui en dia, però, la gent viu massa atrafegada i fa servir el present per planificar el futur. Ja ho va dir el cantant John Lennon: “La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat en altres plans”. Ens ho recorda també el filòleg i lliure pensador Agustín García Calvo: “El futur és el buit que ens impedeix viure”. 

Per a l’escriptor suec Jonas Jonasson, el present és “aquella part de l’eternitat que separa la decepció de l’esperança”. Alguns viuen tant el present que ho deixen tot pel demà. Pateixen, per tant, procrastinació (pro, “davant” + cras, “demà”). És el nom donat a l’acció de deixar per més endavant accions o activitats desagradables que s’han d’atendre ràpidament.

Pels que diuen que no tenen temps, aquí teniu unes reflexions que fa Sèneca (segle I aC) al seu llibret De brevitate vitae:

“La vida seria suficientment llarga per fer grans coses si la utilitzàssim bé. No som pobres de temps, sinó malbaratadors (…). Així que no us queixeu: el temps que se’ns concedeix pot ser molt més extens del que us sembla si sou capaços d’administrar-lo amb saviesa”.
 

L’alemany Arthur Schopenhauer(1788-1860), el filòsof pessimista per antonomàsia, també va reflexionar sobre el tresor del present en el seu llibre L’art de ser feliç:

“Gaudir sempre el present i amb la màxima alegria possible: aquesta és la saviesa de la vida. Però la majoria de vegades fem just el contrari: els plans i les preocupacions pel futur, o també la nostàlgia del passat ens ocupen tant que gairebé sempre menyspreem i descuidem el present. I, malgrat tot, només el present és segur, mentre que el futur i el passat gairebé sempre són diferents de com els pensem”.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (1940-2015) sobre la felicitat relacionada amb el present:

“Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después de casarnos, después de tener un hijo y entonces después de tener otro. Entonces nos sentimos frustrados porque los hijos no son lo suficientemente grandes y que seremos más felices cuando lo sean. Después de eso nos frustramos porque son adolescentes (difíciles de tratar). Ciertamente seremos más felices cuando salgan de esta etapa. Nos decimos que nuestra vida estará completa cuando a nuestro esposo (a) le vaya mejor, cuando tengamos un mejor carro o una mejor casa, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando estemos retirados.”

“La verdad es que no hay mejor momento para ser felices que ahora. Si no es ahora, ¿cuándo? Tu vida estará siempre llena de retos. Es mejor admitirlo y decidir ser felices de todas formas. Una de mis frases: “Por largo tiempo me parecía que la vida estaba a punto de comenzar. La vida de verdad. Pero siempre había algún obstáculo en el camino, algo que resolver primero, algún asunto sin terminar, tiempo por pasar, una deuda que pagar. Sólo entonces la vida comenzaría. Hasta que me di cuenta que esos obstáculos eran mi vida”. Esta perspectiva me ha ayudado a ver que no hay un camino a la felicidad.”

“La felicidad “es” el camino; así que atesora cada momento que tienes y atesóralo más cuando lo compartiste con alguien especial, lo suficientemente especial para compartir tu tiempo y recuerda que el tiempo no espera por nadie… así que deja de esperar hasta que bajes cinco kilos, hasta que te cases, hasta que te divorcies, hasta el viernes por la noche, hasta el domingo por la mañana, hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que éste para ser feliz… la felicidad es un trayecto, no un destino.”

“Al·legoria de les tres edats de la vida” (Tizià, 1512 – 1514)

El present, però, també es pot convertir en una dictadura associada amb l’instant gratificador del mal entès “Carpe diem” horacià. Així ho assegura Gabriel Amengual, catedràtic emèrit de Filosofia de la UIB, en una entrevista feta per Miquel Àngel Ballester a l’Ara Balears (25/11/2018):

“Viure instal·lats en el present fa que no tinguem ni projecte personal ni de país, que ens deixem endur pel qui governa i té el poder. Viure dins l’imperi del present té una altra conseqüència negativa, implica renunciar a la llibertat i ser dominat per la publicitat i el consumisme o els mitjans de comunicació”.

Per aprofitar el present, basta sentir aquesta delícia de cançó de Pau Donès: “Humo”:

Relacionat amb el tòpic del tempus fugit aquí teniu una cançó del tot punyent: “Avec le temps”, del cantant francès Léo Ferré:

No us podeu perdre aquest article “Ja viurem quan ens hàgim mort”, d’Eva Piquer. Aquest altre article de Carles Capdevila també és interessant. Es titula “Joie de vivre”.

Sobre el present també parla David Fernández a la secció “El racó de pensar” de Catalunya Ràdio.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el tòpic de “Carpe diem” d’Horaci:

Aquí teniu reflexions sobre el temps dels grans clàssics:

Non exiguum temporibus habemus, sed multa perdidimus. 
“No és que tinguem poc temps, és que n’hem perdut molt” (Sèneca)

Dum loquimur fugerit invida actas carpe diem, quam minimum credula postero. 
“Mentre parlem, haurà fugit l’envejós temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà”

Us deix amb un poema del genial Kavafis titulat “En tant que pugui”:

I aquí teniu el poema “Capítol final (“Contra la seducció”) del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956): No us deixeu seduir! 

I aquest altre és de Miquel Martí i Pol. Es titula “I, sobreto, no oblidis”

Aquí teniu un preciós article titulat “Cuando vuelva a ser joven”, d’Íñigo Rubio.

Aquí teniu la cançó de Joan Miquel Oliver, “Rumba del temps”:

I aquí tenía la fantàstica cançó dels Catarres “El món és teu”:

Articles del web relacionats:
– Quan la mediocritat estava ben vista
– Per què tenim por a fer-nos grans?
– Esclaus de l’horror vacui
– Carpe diem
– Memento mori
– La vida penja d’un fil
– La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort
– La vida és sort
– Ubi sunt?
– Una mica d’hedonisme, per favor!
– Fills de Cronos
– Quin sentit té la vida?
–