Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d’autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.
Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves “infal·libles” receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.
En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser “nàufrags en el temps”, com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.
Paraula de Chaplin
Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.
No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila “L’esforç per ser una persona lliure”. També és molt recomanable aquest altre article seu: “Suerte de los optimistas currantes”.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l’èxit a partir de la cita de Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.
Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.
René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l’ordre del món”.
Aquí teniu el vídeo del programa “Bricolatge emocional” titulat “La crisi com a oportunitat”.
Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula “Desercions actives” (Diari Ara, 28/05/2017).
Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat “Aprendiendo a perder”.
També és recomanable aquest article d’Ignasi Aragay titulat “A tots els catalans fills de papa”.
Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre “La vida avanza en espiral”.
Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:
“Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà”.
“Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu”.
“Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més”.
Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:
«Creia que era una aventura i en realitat era la vida» «Vivim igual que somiem: sols» «Enfronta-t’hi, sempre enfronta-t’hi. Perquè l’única manera de resoldre un problema és enfrontar-s’hi» «Potser la vida només és això: un somni i una por» «Suposo que aquells que no fan res són lliures de no cometre errors»I aquestes altres reflexions d’Oscar Wilde també són interessants:
“Viure és el més estrany d’aquest món. La majoria de la gent existeix, això és tot”
“A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant”.
“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats”.
“Estimar-se un mateix és l’inici d’una aventura que dura tota la vida”.
I una de les meves preferides, de Rubén Darío:
“No deixis apagar l’entusiasme, virtut tan valuosa com a necessària, treballa, aspira, tendeix sempre cap a l’altura”.
Lluís Llach bé sap quina és l’essència de la vida. Ho diu a la seva deliciosa canço “Núvol blanc“:
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
No us podeu perdre aquest delició article d’Eva Piquer titulat “Hauries hagut de”.
Aquí teniu unes quantes cites històriques i literàries sobre el coratge.
En aquest enllaç trobareu il·lustracions sobre la vida.
Aquí teniu un fantàstic poema de l’escriptora brasilera Martha Medeiros, atribuït erròniament a Pablo Neruda. En la llengua original es titula “A Morte Devagar”:
Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.
Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.
Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.
Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.
Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.
Viu avui! – Fes avui!
Arrisca avui!
No et deixis morir lentament!
No t’oblidis de ser feliç!
El nostre gran poeta Miquel Martí i Pol també es fa escoltar el poema del Primer llibre de Bloomsbury (1982):
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:
Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
“He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho”
Aquí teniu la fantàstica cançó d’Edith Piaf: Non, Je Ne Regrette Rien (“No, no em lament de res”):
La seva versió espanyola seria “A quien le importa” d’Alaska y Dinarama:
Tampoc no us podeu perdre la cançó del final de la pel·lícula “La vida de Brian”: “Sempre mira el costat brillant de la vida”:
I aquí teniu la fantàstica cançó dels Catarres: “L’Odissea”:
Articles del web relacionats:
– La vida com a contrast
– Reflexions sobre l’optimisme en record de Miquel Albero
No Comments