Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s’ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l’esquerra. El seu optimisme l’ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.

 

José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s’ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d’esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d’Educació. Ara, després d’haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d’elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l’altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d’una daurada jubilació.

 

A la Cambra Alta, l’antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d’aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d’haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l’existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l’optimisme. L’època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

 

La sàtira de l’optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l’Europa d’aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l’apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L’esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l’optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.

 

L’optimisme de l’esquerra, tan necessari per moure el món, s’ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d’haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d’edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l’arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l’esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
– I què MÉS?

– La contraproduent superioritat moral de l’esquerra