Les estàtues d’Adrià (segle II dC), de barba poblada, no ofereixen cap mena de dubte. El conegut com l’ “emperador viatger” podria haver estat el primer “hipster” de l’antiga Roma. La història oficial, però, diu que aquesta moda, que solem associar al moviment obrer, té un origen racista. Així doncs, després de llegir el que explicarem a continuació, els actuals incondicionals de les barbes salvatges s’haurien de fer mirar la seva pogonofília (< πώγων, “barba” + φιλία, “afecte”).
El terme “hipster” prové de l’anglès hip (“a la moda”) i, per tant, també està relacionat amb la paraula hippy. Va ser encunyat als anys quaranta del segle XX dins l’àmbit de la música Jazz. Amb tot, segons l’historiador estatunidenc Sean Trainor, l’avui coneguda com a barba “hipster” va néixer als Estats Units d’abans de la Guerra Civil o Guerra de la Secessió (1861-1865). Aleshores els afroamericans tenien el monopoli de les barbaries del país. Això els donava certa independència i un estatus econòmics que molts nord-americans no estaven disposats a tolerar.
Hipster actual
Per rebel·lar-se contra aquestes ànsies de llibertat de la població negra, els blancs varen decidir boicotejar els seus negocis. L’única alternativa era afaitar-se a casa, però això feria l’orgull dels adinerats supremacistes. Va ser llavors quan començaren a multiplicar-se les barbaries regides per blancs. Amb tot, deixar-se la barba ja s’havia convertit en un símbol racial dels conquistadors colonials. I és que no estava ben vist utilitzar una eina com la navalla que era domini dels esclaus i dels negres. Així, els cànons estètics començaren a canviar més per connotacions polítiques que no pas per un tema estètic.
El 1856 fins i tot l’influent diari Daily Evening Transcript va llançar una sèrie de 21 articles on els racistes escriptors “probarba” s’esplaiaven a gust per defensar aquella incipient moda, que representava l’ “ideal de resistència” i el “domini dels blancs sobre les races inferiors”. Segurament aquest apunt històric passà desapercebut als artífexs de la “revolució dels barbuts”, liderada un segle després a Cuba per Fidel Castro.
Hipster antic
Però la moda de la barba “hipster” també té altres lectures. Una d’elles és la que ofereix la historiadora de la Universitat de Berkely Sarah Gold McBride, especialitzada en estudis de gènere. Segons el seu parer, la barba poblada es va posar de moda en els Estats Units de la segona meitat del segle XIX també com a “resposta al moviment pels drets de la dona”. Aquesta mateixa connotació la trobam actualment en l’islamisme, on els homes se solen deixar la barba per reivindicar el seu poder davant la dona.
Barba “a la grega”
A Roma era habitual que els emperadors exhibissin rostres afaitats. Neró (54 – 68) començà a trencar aquesta tendència deixant-se créixer una mica la barba. Amb tot, fou l’hispà Adrià (117 – 138), fill adoptiu de Trajà, el primer cèsar que posà de moda la barba llarga, la famosa barba “hipster”. Aleshores, però, es conegué com a barba “a la grega”, atès que era un tret distintiu dels filòsofs hel·lens, a qui l’emperador volgué imitar. Sembla, però, que, en el seu cas, era una manera de dissimular unes cicatrius.
L’hel·lenisme també va impregnar la vida privada d’Adrià, qui arribà a rebre el malnom de Graeculus (“greguet”). Com li va passar a Sòcrates, l’emperador romà també es va casar amb una dona, Vibia Sabina, amb la qual no es dugué gens bé. Segons les xafarderies de l’època, Vibia Sabina bevia pocions abortives per no quedar-se embarassada d’un home a qui considerava un monstre, la descendència del qual únicament podia “danyar la humanitat”. I és que Adrià tenia fama de tenir un temperament colèric i violent que s’esforçà per sotmetre seguint els cànons grecs. No debades, pels seus veïns, perdre el control i cedir a la ira, era el pitjor dels pecats.
Adrià i Antínous
La veritat, però, del rebuig de la seva dona és que Adrià estava més interessat en persones del seu mateix sexe. Un dels seus amants més coneguts va ser un jove grec anomenat Antínous,natural de Bitínia, una regió d’Àsia Menor (actual Turquia) –es creu que era un esclau. El va conèixer en un dels seus viatges per aquelles contrades. Amb ell Adrià va ressuscitar la tradició homoeròtica grega, segons la qual l’home madur d’una parella (l’erastés) actuava com a educador del més jove (l’erómenos).
El 130, durant un viatge a Egipte, Antínous es va ofegar al riu Nil. Per a uns fou un accident, per a altres va ser cosa de l’emperadriu Vibia Sabina. L’explicació més romàntica sosté que el jove es va suïcidar, persuadit per un oracle que el seu sacrifici allargaria la vida del seu estimat Adrià. Aquest, romput de dolor, el va divinitzar, li aixecà estàtues amb el seu rostre arreu de l’imperi i li erigí una ciutat a la vora del Nil, Antinòpolis, els habitants de la qual gaudiren d’exempcions fiscals.
Vil·la adriana
Al cap de vuit anys d’aquella pèrdua, Adrià, dèbil de salut, es retirà a la Vil·la Adriana, un fastuós palau situat a Tívoli, prop de Roma, considerat el palau de Versalles de l’imperi romà. Era com una espècie de parc temàtic de l’arquitectura clàssica. Comptava amb rèpliques de singulars construccions com l’Acadèmia de Plató, del Liceu d’Aristòtil o fins i tot un jardí que representava l’Hades. Enmig d’aquest paradís, Adrià moriria amb 62 anys a causa, suposadament, d’una insuficiència cardíaca. Havent abraçat la filosofia epicúria, dies abans d’expirar va escriure un bellíssim poema dedicat a la seva pròpia ànima.
Animula vagula, blandula “Petita ànima meva, fugissera i tendra,
hospes comesque corporis hoste i companya del cos,
quan nunc habibis in loca on és que t’adreçaràs, ara?
pallidula, rigida, nudula Tu, pàl·lida, immòbil i nua,
nec, ut solis, dadis iocos! Ja no em donaràs les diversions que solies”
Sembla que amb aquests versos, d’una alta sensibilitat, Adrià va voler contrarestar la seva fama d’emperador dèspota –a Roma s’havia estès el rumor que, un any abans de morir, havia ordenat matar la seva dona per enverinament. El 1951 la seva personalitat polièdrica seria recreada magistralment per l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar en la seva famosa novel·la Memòries d’Adrià.
Aquí teniu bustos d’altres emperadors “hipsters”:
Neró (54-68 dC)
Còmmode (180-192)
Convé recordar totes aquestes històries el primer dissabte de cada mes de setembre, fixat com el Dia Mundial de la Barba.
Aquí teniu un article sobre l’hirsutisme (del llatí hirsutus, “pelut”), síndrome que consisteix en un desenvolupament exagerat del sistema pilós, especialment de les dones, a les regions on normalment hi ha pelussa. L’article és del dermatòleg Xavier Sierra. I aquest altre, del mateix autor, parla de l’hirsutisme femení.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments