En sociolingüística, es parla de llengua franca o lingua franca (en la seva versió llatinitzada) per referir-se a un idioma de comunicació entre parlants de llengües diferents (és el que en lingüística s’anomena pidgin). Actualment, l’anglès compliria aquesta funció en l’àmbit científic i en el món dels negocis.
Des del segle XII fins al XVIII, a la Mediterrània, ja va existir l’autèntica lingua franca que certament ajudà els mariners i comerciants a fer-se entendre. Coneguda pels francesos com a langage des galéres osabir, es tractava d’una llengua híbrida de base romànica amb termes procedents del llatí vulgar, castellà, català, francès, provençal, italià, genovès, venecià, àrab o grec.
Aquesta antiga llengua comuna mediterrània només utilitzava l’infinitiu del verb per a tots els temps i modes de la conjugació. Encara ara conservam algunes restes seves en el nostre vocabulari: noms de vents (llebeig, xaloc, mestral, tramuntana), denominacions de fenòmens meteorològics (bòrees) o nomenclatura d’embarcacions típiques (llaüt). Tanmateix, mai no hi va haver una sola forma de lingua franca homogènia.
Varen ser els àrabs els primers a fer servir l’expressió “llengua dels francs” per anomenar la parla dels genovesos i venecians a la conca oriental. Aleshores, al món musulmà, l’adjectiu “franc” era sinònim de “cristià europeu”. Per extensió, per tant, la “llengua franca” fou la designació genèrica de “llengua dels europeus occidentals”. A finals del segle XVIII aquesta llengua d’interrelació, que els grecs anomenaren koiné (κοινή, “comuna”), començà a perdre força. La causa principal fou la desaparició, a la Mediterrània, de l’esquadra de galeres.
Una llengua ben “lliure”
La lingua franca era una llengua ben “lliure”, des d’un punt de vista etimològic. A l’antiga Roma el franc, el “cristià europeu” sota l’òptica musulmana, fou un poble germànic que al segle V dC arrabassà les Gàl·lies als romans, rebatejant-les com a França en honor seu. A finals del segle VIII els francs de l’imperi carolingi iniciaren la conquesta d’Espanya, aleshores sota domini musulmà. Tan sols, però, pogueren ocupar les terres del sud dels Pirineus, que passarien a ser conegudes com a “Marca Hispànica”.
La Marca Hispana
Els francs que habitaven aquest nou territori, que feia de barrera defensiva contra els atacs dels musulmans, varen estar exempts de pagar tributs; d’aquí que amb el temps la paraula franc adquirís el significat de “lliure”. A casa nostra originaria també un llinatge d’infaust record, Franco, que, amb tota franquesa –és a dir, amb tota “llibertat”- no va ser cap amant de la llibertat; ell actuava més com a franctirador.
Durant l’edat mitjana els sobirans francesos solien concedir privilegis als seus súbdits per poder realitzar activitats tals com la pesca i la caça en determinades zones del regne. Aquesta mena de permisos ens donarien la paraula franquícia, que no és més que l’autorització que dóna un fabricant a un distribuïdor o comerciant perquè exploti els seus productes.
L’esperanto
En època moderna tornaria a cobrar força una nova lingua franca que posàs fi a la confusió de les llengües (la confusio linguarum babèlica). Seria amb l’esperanto. Tot va començar a finals del segle XIX. Aleshores l’Imperi Rus era l’estat més gran d’Europa. Els seus 23.000 kilòmetres quadrats acollien més de 125 milions de persones de 100 grups ètnics. Davant aquesta mescladissa, un oftalmòleg polonès, L. L. Zamenhof, s’obsessionà per trobar un idioma comú amb el qual poder evitar conflictes com els de la Torre de Babel.
Zamenhof, el pare de l’esperanto
Zamenhof, natural de Varsòvia, era un gran poliglot. Parlava rus, polonès, jiddish (o judeoalemany), alemany, anglès, franhcès i una mica d’italià i espanyol. El 1879 un capellà alemany, Johann Martin Schleyer, ja havia intentat crear una llengua artificial, el volapük, per facilitar la comprensió entre persones de diferents cultures. Tanmateix, tengué poc èxit degut a la relativa complexitat de la seva gramàtica en comparació amb la que ideà el seu gran competidor.
El 1887 es publicà el primer fulletó de la “Llengua Internacional” signat amb el pseudònim de Doktoro Esperanto (“Doctor Esperançat”). Aquella nova lingua franca, que acabaria essent coneguda com a esperanto, es basava en un vocabulari bàsicament llatí i germànic i una gramàtica simplificada al màxim. Amb ella, Zamenhof, lluny de substituir les llengües maternes, el que pretenia era crear un segon idioma a nivell planetari que també seria conegut com el “llatí dels obrers”.
La bandera de l’esperanto
El 1905 ja se celebrà el 1r Congrés Internacional d’Esperanto, on es fixaren les seves bases lingüístiques i es dissenyà la seva bandera, de color verd (esperança) i blanc, símbol de pau i harmonia. El 5è congrés se celebraria a Barcelona el 1909. Els més eufòrics també volgueren fundar el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d’un micropaís (3,5 km²), sorgit del Congrés de Viena (1815), que va existir com a zona independent durant més d’un segle -el 1919, arran del Tractat de Versalles, s’annexionà a Bèlgica.
Un altre intent de nació esperantista, encara més efímer, fou una illa artificial sobre una plataforma a l’Adriàtic, de 400 m², prop de Rímini. El 1968 es declarà independent sota el nom esperanto d’Insulo de la Rozoj (“l’illa de les Roses”). Tanmateix, el govern italià s’encarregà de dinamitar-la.
Segell del 5è Congrés Internacional de l’esperanto a Barcelona
Ido, una variant de l’esperanto
El 1907 naixeria una versió modificada de l’esperanto, l’Ido, de paternitat controvertida, encara que alguns apunten al filòsof francès Louis Couturat. Sobre la seva etimologia hi ha dues teories: podria ser l’acrònim d’Idiomo di Omni (“idioma de tots”) o bé agafar el sufix –ido de la paraula esperantido, que literalment significa “descendent de l’esperanto”. El 1909 el químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’ido.
Cap el 1951 l’esperanto i l’ido s’havien estès per tot el món. No havien assolit, però, el nombre suficient de parlants com per a poder exercir de llengua auxiliar universal. Aleshores un grup de lingüistes europeus i americans donaren a conèixer una nova llengua artificial, la Interlingua. Avui, després de l’esperanto, és la segona llengua artificial amb més parlants –la tercera és l’ido.
Un precedent d’Interlingua és el Latino sine Flexione (“llatí sense flexió”), creat pel matemàtic italià Giuseppe Peano a principis del segle XX. És una espècie de llatí amb una gramàtica molt simplificada. Avui, però, és pràcticament mort, com altres llengües inventades dins els segles XIX i XX.
Una llengua estigmatitzada
El nazisme sempre va veure amb mals ulls l’esperanto. En el seu Mein Kampf (1925), Hitler ja advertí que un contuberni jueu -Zamenhof, mort el 1917, ho era- podria utilitzar aquesta llengua per dominar el món. Stalin fins i tot considerà que era una “llengua d’espies”, de manera que no tingué escrúpols a l’hora de fer executar els seus parlants.
Enmig d’aquest clima de persecució, el 1940 Charles Chaplin s’atreví a fer una paròdia del nazisme en la seva cèlebre pel·lícula El gran dictador. Hi va incloure un homenatge a Zamenhof fent que els cartells del gueto jueu sortissin escrits en esperanto i no en alemany. Anys més tard, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes” (1950-1956), proclamaria als quatre vents que conèixer aquella maleïda llengua era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme.
Esperanto, és clar!
Després d’un segle d’una existència tan atzarosa, avui es creu que l’esperanto compta amb prop de dos milions de parlants. Encara que l’actual lingua franca per excel·lència és l’anglès -també a internet-, el “llatí dels obrers” no es dóna per vençut. Fins i tot el Papa l’empra en la seva felicitació nadalenca urbi et orbi. No poden dir el mateix altres idiomes artificials com l’èlfic d’El senyor dels anells, el klingon de l’univers Star Trek o el na´vi que parlen els blavosos habitants de Pandora a la pel·lícula Avatar. Llarga vida, doncs, a l’esperanto!
Aquí teniu una entrevista de Sebastià Alzamora (de l’Ara Balears) a Elisabet Abeyà i Xavier Margais, esperantistes residents a Mallorca.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments