L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.

 

El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

 

No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom […]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.