Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble
Extracte del reportatge publicat el novembre de 2011 a la revista Sàpiens (núm. 110)
L’imperi romà no s’acabà el 476 dC amb la caiguda de Roma a mans dels bàrbars. Sobrevisqué mil anys més gràcies a Constantinoble, que s’erigí a Orient en la seva successora. Aleshores, la romanitat s’expressà amb una nova llengua, el grec, i amb una nova senya d’identitat, la cristiandat. Sobre aquests elements es constituí l’esplenderós imperi bizantí, un dels imperis més productius de la fosca edat mitjana.
L’imperi romà es partí en dos, de manera definitiva, el 395 dC amb la mort de l’emperador Teodosi. La part occidental passà a mans del seu fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, a mans del fill gran, Arcadi. No era la primera vegada que, per governar un imperi tan extens, el poder era compartit i, a més, des de diferents punts estratègics. A principis de segle IV dC, el sistema de la tetrarquia havia imposat quatre emperadors, dos de principals –coneguts com a augusts– i dos de secundaris –coneguts com a cèsars. Aleshores l’august Maximià havia traslladat, per qüestions de seguretat, la capital de l’imperi occidental a Milà. Roma, la gloriosa ciutat eterna, ja no pintava res. Mentrestant, la capital de la part oriental elegida per l’altre august, Dioclecià, havia estat Nicomèdia, una ciutat de les costes del sud del Mar Negre.
A pesar d’aquest canvi de peces, amb la tetrarquia, la unitat de l’imperi no havia perillat. Diferent fou quan el poder tocà ser compartit per dos germans, els dos hereus de Teodosi. La part oriental que rebé Arcadi comptava des del 330 amb una nova capital, Constantinoble, que l’emperador Constantí havia aixecat, a l’estret del Bòsfor, entre el mar Màrmara i el mar Negre.
La capital de la part occidental, en mans d’Honori, també hagué de traslladar-se a un altre indret més protegit, Ravenna, a la costa adriàtica. En un principi no hi havia d’haver cap problema perquè els dos germans governessin en harmonia. Hi hagué, però, un detall del testament de Teodosi que no agradà gens a Arcadi. El seu pare havia nomenat com a cap dels exèrcits romans un bàrbar, Estilicó, el qual havia vist recompensada la seva lleialtat quedant també com a tutor, a Occident, d’Honori, menor d’edat. Arcadi no podia consentir que un estranger li fes els comptes a casa seva. És per això que no dubtà a pactar amb les tropes bàrbares del got Alaric perquè envaïssin la península itàlica en lloc de Constantinoble […].
Per a més informació, també podeu escoltar els següents àudios del programa “En guàrdia” d’Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a:
– La crisi del segle III
– Vespasià i Trajà
– La caiguda de Constantinoble
Articles del web relacionats:
– Moscou, la tercera Roma
Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma.
No Comments