De la guerra civil ja s’ha dit pràcticament tot. Molt s’ha parlat dels seus protagonistes i de les seves causes, però per ventura poc d’aquelles persones que van haver de fer les maletes. No fou una decisió fàcil: l’exili és un salt al buit, un viatge vertiginós, ple d’incerteses i de pors. Al mal temps, però, sempre hi ha gent que li posa bona cara. És el cas de Bernat Jofre i Roca, nascut a Andratx el 1902. Els que el van conèixer el recorden com un home molt vitalista i d’una oratòria portentosa. No és d’estranyar que amb aquestes qualitats es dediqués a la política. No sabia el que li esperava. En produir-se l’Alzamiento, el seu nom passà a formar part de la llarga llista dels polítics que calia eliminar. La sort, amb tot, estigué del seu costat i Jofre va poder continuar amb la seva vocació de servei, aquest cop lluny de casa, a Veneçuela. Qui li hauria d’haver dit que seria a les ordres del magnat del petroli Nelson Rockefeller!

El 1931, en proclamar-se la Segona República, Jofre, llicenciat en Dret, va sortir elegit a l’ajuntament de Palma com a regidor independent per a les files d’Unió Republicana. Ben aviat, el juny de 1932, es convertí en batle de la capital balear. Durà poc en el càrrec. Al cap de set mesos presentà la seva dimissió donat que els regidors socialistes li havien retirat el vot de confiança. A pesar d’aquest desencís, Jofre continuà amb més fermesa que mai la seva activitat política. El 1934 fundà amb altres destacats dirigents illencs l’Esquerra Republicana Balear. Amb aquesta formació, el 1936 tornà a entrar al consistori palmesà, aquest cop com a segon del batle Emili Darder. Faltaven pocs dies perquè es produís un dels esdeveniments que capgiraria la història d’Espanya.

Per continuar llegint cliclau aquí.

A IB3 Ràdio, al programa “Gabinet de crisi” (22/09/2015), també vaig parlar de Bernat Jofre: