Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement “Presència” (Núm. 2.098) del diari El Punt/Avui.
Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. Fruit d’aquesta època encara hi ha molts cognoms catalans castellanitzats.
Sense nom no som ningú. Comencem a ser individus a partir de l’assignació d’aquesta mena de tatuatge sonor. Alguns pobles de l’antiguitat preferiren optar-ne per més d’un. A la Grècia clàssica, el pare de la filosofia es deia Sòcrates Pèlida d’Alopece. En aquest cas, el primer nom era heretat de l’avi patern; el segon, del pare; i el tercer al·ludia al municipi de naixement. En altres cultures, en canvi, era més habitual emprar el nom del pare precedit d’una partícula que significava “fill de…”: entre els jueus predominava “bar” (Barrabàs > Bar- Rabàs); i entre els àrabs, “Ben” o “Ibn” (Alè Ben Mustafà o Mahamed Ibn Idris).
Els romans arribaren a fer servir fins a quatre noms. Alguns d’ells responien a la màxima supersticiosa llatina nomen omen (“el nom és un presagi”). El primer era el praenomen, que funcionava de nom propi. Generalment, el primogènit rebia el mateix que el del seu pare. N’hi solia haver una vintena, entre ells, Publius (“popular”),Marcus (“propi del déu Mart”) o Tiberius (“propi del riu Tíber”). A partir del cinquè fill el praenomen era un número ordinal que indicava l’ordre del naixement. Així, hi hagué Quintus, Sextus, Septimius, Octavius…
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments