Hi ha records impossibles d’esborrar. Els prop de cents supervivents que encara queden de la coneguda com a generació del Winnipeg ho saben bé. Ha plogut molt des de llavors ençà però per a Víctor Pey, de 91 anys, sembla que va ser ahir. Des de la seva casa de Santiago de Xile, envoltat de llibres i escortat per un petit retrat del president Lluís Companys que penja de la paret, aquest ex enginyer de la Generalitat evoca amb tot luxe de detalls l’episodi més trascendental de la seva vida. Tenia 24 anys el 26 de gener, quan Barcelona va caure a mans de les tropes nacionals. La notícia el va sorprendre treballant a Vich. Aleshores decidí partir cap als Pirineus. La germanderia, però, el va detenir i el va portar als temuts camps de concentració del sud de França. “Eren condicions molt inhumanes –ressalta-, pitjor que els camps de concentració nazis, va ser terrible. A la matinada passaven a recollir la gent que havia mort; vaig sobreviure de casualitat”. El govern del radical socialista Edouard Daladier, pressionat pel règim franquista d’una banda i pel nazi de l’altra, havia decretat el confinament dels prop de 500.000 espanyols que entre el 26 de gener i el 9 de febrer de 1939 havien travessat la frontera fugint de l’horror.

 

La intermediació de Neruda
Des del seu Xile natal Pablo Neruda, de 34 anys, estava informat de la sort dels republicans espanyols. El 1933 havia estat cònsul a Barcelona i, del 1934 a 1936, a Madrid. D’aquesta etapa conservava molt bones amistats, entre elles la de Rafael Alberti. Un dia l’escriptor gadità li escrigué una carta relatant-li el tracte tan inhumà que rebien els seus compatriotes a França. El Premi Nobel de Literatura no s’ho pensà ni un minut. Convencé el presidente Pedro Aguirre Cerda, del Front Popular, de l’obligació que tenia Xile de solidaritzar-se amb aquells republicans. L’abril de 1939 el poeta xilè marxà cap a París per preparar el rescat. Hi anava com a cònsol especial per a la immigració espanyola.

Per continuar llegint cliclau aquí.