En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.

 

En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.

 

Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí.