Amb 66 anys en Guillem Graves és la viva imatge d’en Robert Graves. Té el seu mateix posat de gentleman britànic. Podria passar per un turista més. Però basta que obri la boca per saber que estem equivocats. El seu mallorquí és impecable. Està carregat de paraules que ja no es senten a dir entre la gent jove. El va aprendre als carrers de Deià. Hi arribà el 1946, quan només tenia cinc anys, de la mà del seu pare. Aquest cop no hi hauria més trasbalsos. Amb anterioritat, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial havien obligat en Robert Graves a fer les maletes d’una illa on recalà per primera vegada el 1929 per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, l’autor de Jo, Claudi no s’ho pensà ni un minut en sentir: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.

 

I què ha quedat d’aquest paradís? Sens dubte, Deià, on des de 1985 descansen les restes del cèlebre escriptor anglès, continua essent un petit paradís perdut enmig de la Serra de Tramuntana. Penjat d’un pujol, besa la mar i respira l’aire pur del puig Teix. Les seves cases de pedra seca, escortades per oliveres centenàries, encara conserven el gust per l’antigor. No és d’estranyar que en Guillem Graves hagi fixat aquí també la seva residència. Ell sap, però, que és un privilegiat. Basta que vagi a qualsevol punt elevat de l’illa i estengui la mirada. Es sent horroritzat de veure com ha crescut, sobretot, Palma, situada a uns 30 kilòmetres de Deià.