Segons els sociòleg colombià Orlando Fals Borda, som animals sentipensants.  Hi ha gent, però, que es passeja pel món sense sentir ni pensar. Són, per tant, morts en vida. És com si haguessin perdut l’ànima, el motor de la nostra condició d’Homo Sapiens.

En l’imaginari popular hi ha la creença que, en morir, perdem 21 grams, que seria el pes de la nostra ànima. Això, però, és una mentida, tal com recorda l’investigador Daniel Closa en el seu fantàstic blog. Va ser sobretot a partir de l’extraordinària pel·lícula “21 grams” (de l’any 2003) quan aquesta mentida agafà volada en l’imaginari col·lectiu. El seu protagonista (Sean Penn) afirma:  “Diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” 

Ànima, igual que ànim i el mot castellà “alma”, prové de la veu llatina homònima anima (“alè vital”), la qual conté l’arrel indoeuropea *ane-, possiblement una onomatopeia de la respiració forta. La mateixa arrel es troba present en el grec ἄνεμος (“vent”). Com a éssers que respiram, som animals. I la nostra ànima és el que ens anima a seguir vivint. Sense ella, seríem individus exànimes o inanimats. Les persones pobres d’esperit són pusil·lànimes (+ pusillus, -a, -um, “petit”). Necessitam unanimitat (+ unus, a, um, “un”) per expulsar-les de la societat amb animadversió.

També, com a corrent místic, existeix l’animisme. Considera que gairebé tots els llocs, tots els animals, totes les plantes i tots els fenòmens naturals tenen consciència i sentiments. Tots ells, a més, poden comunicar-se directament amb els humans. Segur que tantes etimologies ens faran exhalar més d’un sospir a partir del verb llatí halare (“emetre”), d’on deriven també altres paraules com alè, alenar, inhalar, anhel o halitosi, mal alè.

Ψυχή versus spiritus
L’equivalent grec d’ànima és ψυχή, que donà el verb ψύχειν (“respirar”). Per relatar la mort d’algú, Homer conta que la ψυχή surt volant com una papallona de la boca del difunt per anar a parar a l’Hades, el lloc de l’ultratomba –curiosament la lletra inicial d’aquesta paraula (Ψ), la penúltima de l’alfabet grec, té una certa semblança amb l’insecte esmentat, que era considerat un símbol de vida immortal.

En la mitologia, en canvi, Psique era una bella adolescent, de qui s’enamorà Eros –aquesta relació representaria la unió entre l’esperit i el cos físic per tal d’arribar a l’elevació de l’ànima, i així esdevenir éssers complets.

Ψυχή compta amb una extensa família de derivats:  psicologia (mot creat el segle XVI per l’humanista alemany Philipp Melanchthon), psiquiatria (amb l’afegitó de ἰατρεία, “tractament”, fou fundada pels metges francesos a mitjan segle XIX), psicoanàlisi (aquesta disciplina, avui considerada una pseudociència, fou creada a finals del segle XIX per neuròleg austríac Sigmund Freud) o parapsicologia (+ παρα, “al costat de”; estudia els processos psíquics que no es poden comprendre a partir dels processos sensorials ordinaris. En parapsicologia el cercle lluminós que envolta un objecte o persona rep el nom d’aurèola (< aurum, “or”), aura (< αὔρα, “brisa”) o halo (< ἅλως, “era”, espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre’ls i separar el gra de la palla).

En grec, a part de ψυχή, també trobam la paraula πνεῦμα (“buf”, “vent”), derivada de πνέω (“bufar”). D’aquesta paraula tenim neumàtic (càmera que s’omple amb un buf d’aire) i pneumònia (< πνέυμων, “pulmó”), que és una inflamació greu dels alvèols pulmonaris i dels bronquíols -del cultisme llatí tenim pulmonia, d’idèntic significat (el conducte cartilaginós “aspre”,τραχύς, que porta l’aire als pulmons rep el nom de tràquea).

L’equivalent llatí de πνεῦμα era spiritus, derivat de spirare, que també significa “bufar”. Fills seus són: espiritualitat, respirar, transpirar, inspirar, expirar, sospirar conspirar (és a dir, “respirar conjuntament contra algú”) o aspirant –l’halitus, que donà hàlit, era l’ “alè” o “buf suau”.

En un principi es creia que l’anima (igual que la ψυχή) era l’alè vital que t’acompanyava tota la vida, mentre que l’spiritus (igual que el πνεῦμα) era l’alè de la darrera exhalació. En tot cas, els clàssics creien que els animals només tenien ànima, mentre que els éssers humans tenen ànima i esperit, vist aquest com l’alè que permet el raonament, la parla.

Això, però, millor que ho deixem en mans de l’Esperit Sant, que és la tercera persona de la Santíssima Trinitat, consubstancial al Pare i al Fill –curiosament, en la teologia cristiana, la doctrina sobre l’Esperit Sant rep el nom de pneumatologia; fora de l’àmbit religiós, aquesta disciplina estudia la influència d’ ”éssers aeris” intangibles en les persones.

Una altra paraula grega per referir-se a l’esperit o ànima és θυμός. D’ella tenim ciclotímia, que és un canvi d’estat d’ànim cíclic (< κύκλος, “cercle”), que oscil·la entre l’eufòria i la depressió; distímia, que és un trastorn depressiu persistent (+ δυς, prefix que indica dificultat); o lipotímia, la pèrdua fugaç del coneixement, però conservant, encara que debilitades, les funcions cardíaca i respiratòria (la seva primera arrel és el verb λείπω, “deixar”, “abandonar”). En grec també hi havia el nom propi Eutimi, literalment “de bon ànim”.

Compte amb els fantasmes!
En tot cas, hem d’anar en compte quan se’ns aparegui l’Esperit Sant perquè estarem davant d’un fantasma. Els grecs empraven aquesta paraula, derivada de φαίνω (“aparèixer”, “fer visible”), per al·ludir a qualsevol cosa que es feia visible. Podia ser un reflex, una ombra o qualsevol aparició (epifania en grec). Amb el temps, el mot adoptà l’actual significat, és a dir, imatge del suposat esperit o espectre (< specio, “observar”) d’un difunt. No deixa de ser curiós que, en les pel·lícules de terror, els fantasmes, com a éssers d’aire que són, es manifestin com un vent que recorre les cases, tot obrint finestres i movent mobles.

També empram fantasma per al·ludir a una calamitat que ens amenaça i que, per tant, ens espanta tant com l’aparició d’un mort. Així parlam del “fantasma de la sequera” o del “fantasma de la pobresa”. D’altra banda, “un poble fantasma” sembla que només és apte per a esperits d’ultratomba que sovint tenen fama de ser uns pedants. D’aquí que també ens trobem amb individus de carn i ossos que són uns autèntics fantasmes!

Per associació amb el concepte fantasma (que també comparteix etimologia amb diàfan), naixerien les paraules fantasia -per referir-se a aquelles aparicions que són producte de la imaginació- i fenomen, literalment “allò que es presenta” o “allò que és accessible als sentits”. Pel que sembla, aquest darrer terme va ser rescatat com a cultisme per Kant. Així, en l’àmbit de la filosofia, respectant el seu significat original, un fenomen era allò que podia ser percebut, tant si la seva aparença ens enganyava com si no ens enganyava; tant si podia ser font de coneixement com si, ben al contrari, ens allunyava de la veritat.

La teoria de l’ànima de Plató
Al món grec, qui es preocupà molt per l’estudi de l’ànima fou Plató (segle IV aC). Al seu parer, l’home està format per dos elements:  cos i ànima. El cos és una identitat purament sensible, format pel Demiürg, que és un petit déu d’origen pitagòric. Les ànimes, en canvi, no són matèria, sinó un principi espiritual, una força vital gràcies a la qual els éssers es poden moure.

Per Plató, el cos (σῶμα) és la presó (σῆμα) de l’ànima (ψυχή), la qual és inmortal i prové del món de les idees. En el diàleg Fedre (245 e i ss.) trobam el mite del Carro Alat que explica el tema de l’ànima i el coneixement. Així el relata el filòsof Ramon Alcoberro a la seva web:

“Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes… Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d’un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible. L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta… i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L’ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral”.

Per acabar, us recoman aquest article titulat “¿Adiós al alma?”

Aquí teniu la gran cançó de Mari Trini “El alma no vendere”: