Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

Per existir hem de viure fora de la nostra zona de comfort. No debades, aquest verb està format per la preposició ex- (‘des de’) i sisto (‘estar clavat’). Literalment vol dir ‘allunyar-se d’un lloc fix’. Curiosament, existir comparteix arrel amb resistir, subsistir i insistir -en això consisteix en realitat la nostra existència. Altres derivats de sisto són: assistir, consistir i desistir.

La unitat bàsica de qualsevol existència és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l’estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
La principal font de vida són els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus i fecund, que venen d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. Gràcies a l’arrel llatina d’aquest verb, nascor, les dones es queden prenyades (pregnant, en anglès) i, a causa dels dolors que senten amb la criatura a dins, a vegades s’emprenyen. La paraula embaràs, en canvi, té una altra història. D’etimologia incerta, en un primer moment volia dir “embolicar”; després, a través de la metàfora, passà a significar “dificultar una acció”; i finalment, per la limitació de moviment que suposa la gestació, al·ludí  a la concepció.

Nascor és una arrel molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”.

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi. . Un altre derivat interessant de pario és aparença. Així doncs, en ser parits, “ens apareixem” en un nou ordre social i simbòlic.

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
– Etimologies gastronòmiques

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida.

Aquí teniu el capítol del programa “Téntol” d’IB3 TV dedicat al naixement:

I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:

En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d’autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.

No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: “A la vida”, de Maria Arnal i Marcel Babés:

I aquí teniu la canço de “La vida és bella”: