Pasífae i el Toro (Gustav Moreau,Ca. 1880)

Poder-se unir amb el seu objecte de desig, l’enamorada reina cretenca demanà al seu il·lustre hoste que li construís una vaca de fusta (o de bronze), coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

El fil d’Ariadna
Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’aquell nouvingut i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia. Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries. No es pogué resistir al regal que li féu: una corona que es convertiria en la constel·lació Corona Borealis.

Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.

Teseu i el minotaure (Edward Burn Jones)

El laberint del Minotaure a Cnossos
A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

Frescos del palau Cnossos de Creta (1550 aC)

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.

El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Les dames de blau del palau Cnossos

Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.

Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

Reconstrucció del fresc “el príncep dels lliris” de la cultura minoica (no se sap a qui representa)

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa “La noche en vela” de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat “Tetas, sangre e historia patológica”, que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Al programa “This is art” parlen de la història d’amor de Teseu i Ariadna:

Aquí teniu un fragment del programa “L’oblit del passat” dedicat a Creta:

Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l’Atlàntida:

Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:

I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:

Articles del web relacionats:
– El rapte d’Europa
– El complex de Fedra
– La síndrome d’Ícar i els triomfadors
– El mite dels toros