És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

 

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare […] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona […]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra […]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

El rol patern d’Hèctor
Després de pronunciar aquestes paraules a Andròmaca, Hèctor s’adreça al seu fillet Astíanax. La criatura, però, s’espanta en veure l’armadura del seu pare. Per tranquil·litzar-lo, l’heroi es treu el casc del cap. Aleshores besa el fill, l’aixeca amb els braços i suplica als déus que facin de la criatura una persona més valenta que ell.

Aquest gest d’Hèctor és del tot revolucionari. Ho explica el psicoanalista italià Luigi Zoja, seguidor de Jung, al seu assaig El gesto de Héctor (Taurus). Segons Zoja, l’heroi troià representa un nou tipus de paternitat, marcat per la tendresa i la responsabilitat. Curiosament en el camp de batalla Hèctor moriria a mans d’Aquil·les, una figura masculina molt més agressiva.

 

Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.