Avui tothom dóna per fet que el fruit prohibit que s’atreví a mossegar Eva en el jardí de l’Edèn era una poma. L’Antic Testament, però, en cap moment n’especifica el nom. L’únic arbre que hi surt mencionat és el de la figuera, que en la cultura hebrea és un símbol de la pau. En mossegar el fruit prohibit, Adam i Eva es tapen la seva nuesa amb les fulles d’aquest arbre. Així ho relata el Gènesi (3:6-7):

“Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se’n feren faldars”.

Per entendre la confusió que hi ha al voltant del fruit prohibit bíblic, hem de tenir en compte que, en diverses tradicions culturals, la poma sol ser vista com un mitjà d’accés al coneixement.

Una llegenda ja ens diu que Isaac Newton (1643-1727) va concloure que la Terra atreia els cossos cap a ella després que li caigués a sobre una poma de l’arbre en el qual estava recolzat. Aquella anècdota va ajudar al científic britànic a formular la idea de la gravitació universal. En la literatura infantil també tenim la figura de la Blancaneus que és temptada per la seva malèvola madrastra amb una poma màgica. Li diu que, si la mossega, podrà retrobar amb el seu príncep blau –Blancaneus era ben poma. Aquell present enverinat, però, li fa caure en un son profund davant l’estupor dels seus set nans.

En la mitologia grega també trobam la poma com la fruita de la discòrdia que provocà la guerra de Troia amb el rapte d’Helena d’Esparta. Igualment, l’arbre del jardí de les Hespèrides està ple de pomes daurades que concedien la immortalitat. En canvi, a l’Edèn del Gènesi se’ns descriuen dos arbres principals: un és el de la vida i l’altre el del coneixement del bé i del mal. Aquest segon arbre és el que donava un fruit que Adam i Eva no podien menjar, però que, a instàncies del dimoni disfressat de serp, varen acabar mossegant els dos. Així va ser com la humanitat sencera va ser expulsada del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç.

Va ser durant el Renaixement quan el fruit prohibit de la Bíblia va començar a ser representat com una poma -tot i que no sempre. Tanmateix, el primer que parlà clarament d’una poma va ser Sant Jeroni a finals del segle IV, en la seva traducció de la Bíblia al llatí, coneguda com a Vulgata –el projecte havia estat un encàrrec del papa Damas I. La paraula que surt en la versió hebrea tan sols designava un tipus de fruita aromàtica.

Atès que el fruit és de l’arbre del coneixement del bé i del mal, a Sant Jeroni ja li anà bé interpretar que es tractava d’una poma, que en llatí és malum i, per tant, molt similar a malus (“mal”). És famosa la frase llatina mater tua mala burra est, que, en contra del que es pugui pensar, es tradueix com “la teva mare menja pomes madures”. Curiosament, en grec clàssic, hi ha la paraula  μηλοπέπων, que significa “poma madura i que en donà meló –està composta per μηλον (“poma”) i πέπων (“madur”). Μηλον, amb l’afegitó de “mel”, també donaria melmelada.

Per referir-se a altres fruits semblants a la poma, es feia servir un adjectiu específic: malum citreum (llimona), malum granatum (magrana), malum Persicum (préssec, provinent, per tant, de Pèrsia) i malum cotoneum (codony < Κύδνος, Cidne, que era el nom d’un riu del sud de Turquia; aquesta expressió també ens donaria la paraula melicotó).

La paraula pomada també ve de poma. I és que antigament aquest ungüent es feia amb extractes de poma o d’altres fruits semblants. Així sorgí en italià pomata, en francès pommade, i en castellà, castellà i portuguès pomada. En alguns pobles de Menorca, a la beguda típica de les festes de Sant Joan, composta de ginebra i llimonada, li diuen pomada perquè la mescla provoca un efecte escumós similar al color l’ungüent –fou inventada el 1967 per Magí Camps, natural de Maó, per despitar la seva dona.

Avui en dia també trobam una poma mossegada com a logotip de la companyia informàtica Apple. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. Uns diuen que el seu creador la va proposar perquè simplement li agradaven aquestes fruites. D’altres, en canvi, diuen que podria ser un homenatge a la companyia Apple Records dels Beatles, el grup preferit de Steve Jobs. També hi ha qui assegura que es trià aquest nom perquè Apple va ser abans que Atari, l’empresa en la qual treballà Jobs abans de fundar el 1976 la seva pròpia companyia.

Hi ha altres mites urbans. El més curiós és el que diu que la mossegada és un tribut al matemàtic Alan Turing, qui el 1954, empresonat per ser homosexual, es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. D’altres afirmen que és un joc de paraules entre bite (“mossegada” en anglès i byte (terme de mesura informàtica). La mossegada, però, també podria ser interpretada com la fam de coneixements. 

En qualsevol cas, el primer logotip d’Apple va ser un home sota un arbre amb una poma a les mans, que probablement al·ludia a Newton. Va ser a partir de 1977 quan va aparèixer la imatge de la poma mossegada, primer multicolor i després completament grisa.