Els grecs tenien clar l’origen de les estacions. Tot arrencà amb Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i de la seva germana Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

La maleïda magrana
Hades, però, per no perdre la seva estimada neboda, li havia donat a tastar una magrana. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Per la seva abundància de grans, la magrana era considerada la fruita de la fertilitat i del matrimoni per excel·lència. En haver menjat tres grans de la magrana, la filla de Demèter havia efectuat sense saber-ho un ritu d’esposalles, de manera que quedava unida en matrimoni amb Hades i ningú podia desfer aquella unió.

Al final, però, Zeus arribà a un pacte amb el sobirà de l’inframón: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior -cal tenir en compte que a l’antiga Grècia només hi havia tres estacions, la tardor no existia. És fàcil intuir que el temps de l’any en què Persèfone és a l’inframón correspon a l’hivern. Tots els camps estan morts perquè la seva mare plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

 
Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l’època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s’intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Aquest article de Mònica Planas parla sobre l’origen de la síndrome d’Estocolm.

Rebem l’hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 – 28 de juliol del 1741) es feia seva l’estació del fred a l’obra «Les quatre estacions».