És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Un altre derivat seu és l’adjectiu consirós, que vol dir “pensarós, absorbit per un pensament, per una preocupació”. Totes aquestes paraules, doncs, tenen una importància sideral. 

 

A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

 

En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

L’estel de Betlem

L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional. De tota manera, no és casual que trobem un estel com a element narratiu en el natalici de Jesús. En diferents cultures un estel sol ser interpretat com un presagi del naixement d’un gran personatge. Així ja va passar també amb Abraham, Cèsar o August.

Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els estels i amb el firmament en general.

Aquí teniu una versió d’Enya d ‘”Adeste fideles”:

Articles relacionats:
– Paraules de la terra
– El misteri dels Reis d’Orient
– Per aspera ad astra