L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.
Un conte de Nadal
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.
L’etern càstig de Sísif
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!
Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:
Nou any és nou engany; en vida incerta, jo sóc una ombra que s’esmuny de frau. Oh Veritat, tu sola coronada ben al dellà dels tombs de l’estelada! Sigues-me llei i certitud i pau.
I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):
Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes, pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments