A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.

 

Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època… els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

 

Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.

 

Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.

 

Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

 

No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.

 

Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet “Putes paraules”:

I per acabar, dues frases per reflexionar:

• “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
• «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
– Al principi existia la paraula
– Mots que es xiuxiuegen
– Democràcia obsoleta
– La veritat de la mentida
– L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
– El glamur de les lletres
– Apologia de la paraula
– Paraules voladores