A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Divorcis i adulteris
A la ciutat dels Cèsars, inicialment el matrimoni era un dret reservat als patricis. No va ser fins al 445 aC, amb la lex Canuleia, quan es va permetre la unió entre patricis i pebleus. D’altra banda, en un principi el divorci només es podia donar per iniciativa de l’home. Una llei atribuïda a Ròmul per Plutarc establia tres causes de repudi: l’adulteri, l’enverinament dels fills (avortar sense el consentiment dels fills) i beure vi o sostreure al marti les claus del celler.

Tal com indica la seva etimologia, els adulteris “alteraven” l’ordre establert del matrimoni. Només, però, originàriament, si els cometien les dones, que podien ser castigades fins i tot amb la mort, igual que els seus amants. Els adulteris que cometien els homes amb dones de condició lliure rebien el nom de stuprum. La paraula deriva de stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid i estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat. És un delicte perpetrat per un adult en voler mantenir relacions sexual amb una menor (major de 12 anys) mitjançant l’engany o prevalent-se d’una situació de necessitat o de submissió d’aquesta.

Al segle I aC, a les darreries de la República, la dona ja tenia el dret de repudiar el marit i de prendre la iniciativa en el divorci. Després, en temps de l’Imperi, els costums es varen relaxar i algunes dones ja es posaren a cercar satisfacció afectiva i sexual fora del matrimoni. Així, es produïren adulteris consentits per part dels dos cònjuges, especialment entre les classes altes.

Tanmateix, aquesta relaxació dels costums va seria criticada pel corrent filosòfic de l’estoïcisme, liderat per Sèneca. Els estoics consideraven el matrimoni com a única relació lícita, amb la procreació com a finalitat, però també amb el reconeixement de la dona en el paper de companya dotada de dignitat personal. Aquests principis s’anaren imposant amb la difusió del cristianisme, que posà fi a les elevadíssimes cotes de llibertat que havien caracteritzat les primeres centúries de l’Imperi.

Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

El Jardí de l’Amor (Rubens, 1630-35). L’obra exalta l’amor i la felicitat conjugal, seguint una temàtica de la literatura cortesa de l’Edat Mitjana

Aquí teniu un article interessant de “La Vanguardia” titulat ¿Existe aún el amor verdadero”?

Aquí teniu les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre l’amor a Pandémica y Celeste:

“Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”.

Cal tenir en compte també una sentència de l’humorista Groucho Marx (1890-1977): “El matrimoni és la principal causa del divorci”.

Una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: “Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?” 

I aquí teniu uns versos d’Ovidi (Amors, 3, 11, 39): Nec sine te nec tecum vivere possum (“Ni sense tu ni amb tu puc viure”)