Morir d’amor

24 de gener de 2016

Amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l’antiga Babilònia, en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.

Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.

Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l’Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

La relació no rebia el suport dels pares d’Hero, que era sacerdotessa. Davant d’aquesta situació, els amants varen decidir veure’s en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d’hora cap a Abidos.

Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l’estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d’inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada “La cara interna del vent (la novel·la d’Hero i Leandre)”. També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l’obra de Ben Jonson anomenada “Bartholomew Fair”. De poesia trobem el Sonet XXIXde Garcilaso de la Vega, i el poema “Idili. Leandre i Hero“, de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete — Gravat de Virgil Solis – Ifis i Anaxàrete

Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido

En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (…) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.

Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (…) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.

Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)

Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (…) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l’òpera de Henry Purcell:

I aquí teniu la famosa cançó d’Édith Piaf, La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.