Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com “el cel no és un lloc físic entre els núvols”, l´infern és l´estat en què es troba aquell “que s´aparta de Déu”. El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que “l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit”. “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

L’orfisme i l’ultramón

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L’imaginari clàssic de l’ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.

Infern cristià
Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids…

L’infern (Signorelli, 1499-1502)

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic “El jardí de les delícies” (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

A la segona part d’aquest vídeo trobareu més detalls sobre “l’infer musicla” d’El Bosco:

Aquí teniu una conferència meva a l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l’evolució de la iconografia de l’Infern al llarg de la història:

Aquí teniu l’infern vist per Woody Allen a la pel·lícula “Desmuntant Harry”:

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l’obra “El judici final” de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.