Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).
Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia (“el riu de l’odi”) amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”).
Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.
A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna.
Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.
En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:
“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.
Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.
S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa: «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.
Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”
El ca Cèrber
Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d’Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):
“L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn”.
Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
El judici d’Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma’at, la deessa de la veritat i la justícia.
Aquest vídeo de “This is art” parla de la mort a l’antic Egipte:
El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.
Aquí teniu un vídeo que parla de l’inframón en la mitologia grega:
Aquí teniu un article sobre l’imaginari del Més enllà en els grecs.
Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.
Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.
– Etimologies de la mort
– Memento mori
– Paraules amb ànima
– Els orígens del cristianisme
– A la recerca del paradís perdut
– Càstigs infernals
– Els espectres de l’Odissea
No Comments