El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

Celebritats

Liszt va ser qui realment creà el fenomen fan. Les dones, que deliraven en sentir-lo tocar, li llançaven joies als seus peus i intentaven robar-li el seu mocador i guants. Fins i tot, quan trencava una corda del piano, se la disputaven per poder-se fer una polsera amb ella. Primer Liszt va ser un nin prodigi i després un jove histriònic, protagonista de gires multitudinàries pel continent. La paraula celebritat que sorgí per al·ludir a la seva fama es creà a partir de l’adjectiu llatí celer, eris, e (“ràpid”). Per ventura va ser perquè la seva fama va créixer tan “ràpid” com l’escuma. Altre paraules que comparteixen la mateixa arrel llatina són celebració i cèlebre.

 Franz Liszt 

Pel·lícules amb pell

Pel·lícules que deixen empremta
Hi ha pel·lícules que han deixat empremta en el nostre vocabulari. Aquí en teniu alguns exemples.

Paparazzi. El nom dels fotògrafs que intimiden els famosos està relacionat amb la pel·lícula La dolce vita (1960), de l’italià Federico Fellini. El seu protagonista és un reporter, interpretat per Marcello Mastroiani, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. Amb ell va al darrere d’Anita Ekberg, una espectacular actriu americana. Curiosament, en un dialecte italià paparazzo vol dir moscard. També és el sobrenom que reben els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. El mateix fan els paparazzi.

Rebeca. Agafa el nom de la pel·lícula homònima de Hitchcock (1940), basada en una novel·la de la britànica Daphne du Maurier. Curiosament a la pel·lícula no surt en cap moment Rebecca. És un personatge absent, mort. El seu marit no es pot oblidar d’ella ni casant-se de bell nou. La seva segona dona de seguida se n’adona. Durant deu minuts de la pel·lícula surt amb una jaqueta de punt sense coll, cordada per davant. Aquesta aparició fugaç bastaria per popularitzar la seva peça de vestir.

I aquí teniu unes reflexions del director Ken Loach sobre el cinema: “Van dir que el cinema mataria el teatre i la fotografia acabaria amb la pintura, però no va ser així, perquè l’art ens dona coses que la fotografia no pot, el teatre coses diferents del cinema i el cinema coses que una televisió no ens donarà mai. El cinema com a acte col·lectiu sobreviurà, perquè és una experiència poderosa que encomana les rialles i les llàgrimes”.

Aquí teniu un enllaç de pel·lícules que es troben en l’art.

Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) parla sobre la influència del món del cine en el nostre vocabulari.

En el programa “El condensador de Fluzo” es parla de la història del fenomen fan.

Aquí teniu un capítol de “Téntol” d’IB3 Televisió dedicat al cinema:

Aquí teniu un article titulat “Un suburbio llamado Hollywood”. I aquest altre es titula “Els Oscar: de Hollywood al món”.

Aquí teniu 10 històries de censura al cinema.

Aquí teniu un reportatge meu per a l’Ara Balears sobre els antics cinemes de Palma.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula “La cinta de Νίκη“

Articles del web relacionats:
– Quan Mallorca era Hollywood
– El glamur de les lletres

I acabarem amb un homenatge al cinema amb la cançó “Cine, cine” de Luis Eduardo Aute: