Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina, també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):

 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.

Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere (“Deixa d’indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

La persistència de la memòria (Dalí, 1931). L’obra evoca l’etern problema del pas del temps, amb els rellotges com a principals protagonistes, que representen millor l’angoixa de controlar el temps

Aquesta cançó “Le temps qui reste”, de S. Reggiani, parla del tòpic del “Carpe diem”:

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó “Hakuna Matata” de la pel·lícula “El rei lleó”:

Aquí teniu la canço de Txarango “El tren del temps”:

Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema “No volveré a ser joven”:

Aquí teniu la fantàstica cançó “A la vida”, de Maria Arnal i Marcel Bagés

Aquí teniu Serrat i el seu “Hoy puede ser un gran día”:

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d’ “Azúcar Moreno”:

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de “Carpe diem” d’Horaci:

I aquesta selecció musical no hi podia faltar “Me olvidé de vivir”, del gran Julio Iglesias:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d’Eva Piquer titulat “L’esperança que sobra”.