Ironia tràgica
En les tragèdies de Sòfocles trobam l’anomenada ironia tràgica. Es tracta d’una tècnica per la qual l’actor fa unes afirmacions que contenen la veritat o la declaració del seu proper desastre sense que ell en tengui consciència. L’espectador, en canvi, que ja coneix la història de totes les tragèdies, sí que n’és plenament conscient. Aquesta tècnica se solia manifestar amb l’ús de formes verbals amb un significat doble o amb l’ús de substantius amb significat ambigu.
La ironia tràgica servia per produir un estat d’angoixa intens en l’espectador que no podia fer partícip el personatge d’allò que ell ja sabia. És especialment emprada a Èdip Rei. Així Èdip, per exemple, davant els neguits dels habitants de Tebes, els promet iniciar la seva lluita pel descobriment de l’assassí de Laios “com si es tractàs del meu propi pare”.
Broma
Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció equilibrada de la salut hipocràtica. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes.
Hi ha gent, amb tot, que no té sentit de l’humor i que fins i tot té por de fer el ridícul o de ser motiu de la riota general. Tenen gelotofòbia (< γελόω, “riure”, “burlar-se de” + φόβος, “por”). Han d’aprendre dels que tenen gelotofília, d’individus que saben riure’s d’ells mateixos i s’han d’allunyar dels afectats de catagelasticisisme, que gaudeixen fent burla dels altres. Sempre tendran l’alternativa d’apuntar-se a una geloteràpia, una teràpia consistent a provocar el riure. I quan ja tenguin un somriure dibuixat al rostre es podran sotmetre a una geloscòpia, a una endevinació (μαντεία) de la personalitat a partir de la rialla. Tot plegat els resultarà molt hilarant (< ἱλαρός, “alegre”), fins a tal punt que es voldran canviar de nom. Es posaran Hilari.
El nom de la rosa
Al segle IV aC el filòsof Aristòtil ja va defensar la bondat del riure. Ho feu al segon volum de la seva Poètica, que tracta dels principals principis de la raó aplicats a la comèdia. Aquest llibre s’arribà a perdre. Curiosament, en canvi, sí que es conservà les altres dues parts de la Poètica dedicades a la tragèdia i a l’epopeia. Umberto Eco, tanmateix, rescatà de l’oblit el segon volum de l’obra aristotèlica a la seva exitosa novel·la El nom de la rosa (1980), d’Umberto Eco. És el llibre prohibit que protegeix el monjo espanyol cec, Jorge de Burgos, en l’abadia benedictina, on transcorre l’acció, situada al nord d’Itàlia al segle XIV.
Burgos considera perniciosa l’obra aristotèlica ja que utilitza la comèdia per riure’s dels problemes de la vida i dels pecats. Aleshores, entre alguns segments del sector eclesiàstic, imperava la idea que el riure abolia la por a les represàlies de Déu contra els nostres pecats. D’aquesta manera, si la gent perdia la por a l’infern i als pecats, l’església perdia tot poder. Per impedir qualsevol mena de temptació, el monjo cec posa verí a la part superior de les pàgines del llibre prohibit. Així els curiosos, que es llepen els dits en passar pàgina, moren amb la llengua i els dits tacats. Aquest és el misteriós crim que descobreix el perspicaç franciscà Guillem de Baskerville i el seu joven deixeble Adso de Merlk.
Atès que la vida són dos dies, és millor espantar els nostres mals i preocupacions amb un somriure. Castigat ridendo mores (“Corregeix els costums rient”), resa la divisa de la comèdia assignada al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul.
Aquí teniu unes reflexions de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009):
Us recoman aquest article de Carles Capdevila titulat “La ironía que cura los ataques de trascendencia“.
Aquí teniu l’interessant llibre de Gabriel Janer Manila titulat “L’educació de l’home que riu”.
Aquí teniu un documental que parla sobre l’origen de l’humor.
Aquí teniu un article de Sílvia Soler titulat “De bon humor”. Igual d’interessant és aquest altre de Toni Soler titulat “L’humor no es negocia”.
Aquest article és interessant. Es titula “El humor en aforismos”.
Aquí teniu un capítol de “Téntol” d’IB3 Televisió dedicat a l’humor:
Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas titulat “La vida sexuals dels cretins”.
Aquest article parla sobre com de seriós és l’humor. Ja ho diu una famosa cita atribuïda a Juli Cèsar: “Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses”.
Aquí teniu un article sobre la percepció de la ironia.
Aquest article reflexiona sobre els límits del sarcasme.
Aqui teniu un capítol del programa “Deslenguados”, de TV2, dedicat a la rialla.
Articles relacionats:
– La mort del mestre
– Hipòcrates, el pare de la medicina
– Melancolia, la felicitat d’estar trist
– Romans, els inventors de l’acudit
– Momo, la deessa del sarcasme
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l’humor.
Per reflexionar més sobre l’humor, us deix amb el programa “Amb filosofia”, de TV3:
I per acabar amb una bona rialla, una mica del gran Pepe Rubianes:
No Comments