Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar. Els seus botxins es feien dir liberatores (“alliberadors”) perquè el consideraven un tirà que aspirava a ser rei.

 

Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.

 

Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

 

Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.

 

La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

 

La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins  –liberatores– i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l’assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l’origen de les autòpsies.

Aquí teniu el moment de l’assassinat de Juli Cèsar:

Aquest és el discurs de Brutus:

I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l’assassinat de Cèsar:

I aquí teniu una paròdia actual de l’assassinat de Cèsar/Rajoy:

Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula “Les idus de març” (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:

Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa “Món 3/24” sobre l’herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:

Articles del web relacionats:
– Per què comença l’any al gener?
– Dies divins
– Ad Kalendas Graecas
– Les festes són sagrades!
– El nostre calendari
– Ave, Caesar Matas
– Cèsar no va néixer per cesària
– Alea iacta est?