Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix –able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

 

Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.

 

El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d’aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981).