Al seu gran poema èpic La deixa del geni grec (1900), el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera (1854-1922) volgué unir la prehistòria mallorquina amb l’esperit de la civilització grega. I ho féu a partir de la història d’amor entre una autòctona illenca, Nuredduna, i un nouvingut grec, Melesigeni, l’alter ego d’Homer jove. Al poema Mallorca surt amb el nom de Clumba. L’acció transcorre en el poblat de Ses Païsses d’Artà, el més gran de la cultura talaiòtica que s’ha conservat a l’illa.
Nuredduna és presentada com una sibil·la néta del sacerdot suprem de la tribu del poblat, la Tribu de l’Alzina. La seva vida dóna un gir inesperat amb l’arribada de les llunyanes terres hel·lèniques de Melesigeni. Aquest nouvingut, però, és encadenat per la tribu amb el propòsit de oferir-lo en sacrifici als déus. Nuredduna cau rendida als seus peus. No entén la llengua estrangera que parla. Per enamorar-se’n, però, li basta la música que surt de la seva lira. Desobeint els seus, l’ajuda a escapar. Nuredduna paga car el seu atreviment. Mor apedregada, però abraçada a la lira que Melesigeni li ha regalat i amb la qual la seva ànima balear queda amarada de l’esperit grec.
La Pocahontas mallorquina
Aquesta llegenda que immortalitzà Costa i Llobera és plena de simbolismes. Nuredduna personifica el foc sagrat de la raça, element comú a la majoria de cultures primitives del Mediterrani. De fet, el poeta pollencí creà el nom de Nuredduna a partir del mot nur, que en les llengües antigues del Pròxim Orient significa foc –no és casual que els talaiots de l’illa de Sardenya rebin el nom de nuraghe.
Nuredduna anteposa l’amor a la lleialtat del seu poble. Es deixa seduir per l’estranger i trenca la seva fidelitat a la tribu. Accepta la novetat i el progrés per damunt de la tradició. Nuredduna, per tant, és la Pocahontas mallorquina. La lira de Melesigeni, en canvi, representa l’esperit de la civilització grega, bressol de la cultura occidental.
El 1997 l’Observatori Astronòmic de Mallorca descobrí un asteroide que batià amb el nom de Nuredduna. D’altra banda, a Palma, aquest personatge que creà Costa i Llobera també té una escultura al començament del Passeig Marítim, davant el Palau de Congressos. És obra de l’autora mallorquina Remigia Caubet (1919-1997). Fou un encàrrec que li féu el consistori municipal el 1971 per commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Costa i Llobera. Va ser, però, el 1992, quan l’escultura fou col·locada al seu emplaçament actual.
Aquí teniu un fragment del poema La deixa del geni grec:
(Nuredduna)
Gentil i consirosa s’asseia davant d’ell, a un feix d’herbes sagrades collides a la lluna, la gran vident del poble, la verge Nuredduna. Sos ulls irradiaven entorn somni diví… Cenyia-li la testa un tany romaní, i en rulls ne desbordava la negra cabellera flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera. Al cos li subjectava la vesta un cinturó de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó d’argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista llambreigs de mitja lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après de les antigues sagues tot l’art dels sacrificis, i d’herbes remeieres, dels somnis i els auspicis. Ella guardava els himnes, les veus i tradicions del poble, i en nous càntics li deia ses visions a on una alba nova pels cors apareixia… Flor de sa raça, n’era la Verge poesia!
…..
(Melisigeni) Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança del déu fill de Latona, l’Arquer amb lira d’or: Melesigeni es deia, i estant ell a la flor dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes, la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes crispava ell per estones la mà forta i gentil. Veient-ho un d’aquells presos, més vell i més tranquil, llavors li va fer signe, dient: “Melisigeni, si tu de l’alta musa retens encara el geni, Per què no cantes ara nostre mortal adéu?”
S’incorporà el rapsoda, i prest a l’entorn seu vibraren d’un preludi les notes delicades… En va tronaren contra les veus avalotades de tota aquella tribu, puix des del talaiot la verge profetessa, manant-ho el sacerdot, féu senya de silenci. Callà tothom, i pura la veu de l’alt rapsoda sonà per l’espessura.
Aquest fragment és completat pel meu exalumne, el campaner Miquel Àngel Adrover, mestre de la glosa, de la següent manera:
Les pregàries, Nuredduna, càntics a posta de Sol, m’han deixat sense agombol, fuit dins la teva pell bruna. Ajocats rere una duna fets desig, passió i voler, l’Invisible ha fet valer la seva gràcia divina i un batrala de gavina ha creuat el cel sencer
I al cel ha deixat a lloure joc, desig i fantasia, ha elevat la poesia tan amunt que ha fet commoure uns niguls grisos que, en ploure, han pedregat la besada calenta, humida, esperada, amb gust de sal de Migjorn però amb la dolçor del forn que has encès amb la mirada.
Els antics penyals ascetes impassibles s’han nodrit amarant-se dins la nit de les libacions que hem fetes i la lira dels poetes que el temps va perpetuar ha pogut enarborar el seu penó primigeni i en nom de Melesigeni ens hem fos a dins la mar.
Us deix amb la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d’IB3 Ràdio (07/07/2015). Hi parl precisament sobre de Nuredduna:
Ninguno, al menos de los que yo conozco y preguntado, me ha sabido responder a la pregunta de Quien era Nuredduna? que tiene calle y estatua bien conocidas en “Ciutat”
Como máximo la respuesta: es un cuento y/o mitología griegos.
Lástima de estadística.
Ahora yo, ya tengo más conocimiento del tema y encuentro, que como todas las leyendas románticas antiguas o modernas (esta lo es y mucho), tiene un regusto agridulce.
¡¡Bien por Costa i Llobera !!
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
One Comment
Carlos Martínez
Ninguno, al menos de los que yo conozco y preguntado, me ha sabido responder a la pregunta de Quien era Nuredduna? que tiene calle y estatua bien conocidas en “Ciutat”
Como máximo la respuesta: es un cuento y/o mitología griegos.
Lástima de estadística.
Ahora yo, ya tengo más conocimiento del tema y encuentro, que como todas las leyendas románticas antiguas o modernas (esta lo es y mucho), tiene un regusto agridulce.
¡¡Bien por Costa i Llobera !!