El sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília, també s’està convertint en un infern per als immigrants que anhelen trepitjar les costes europees a la recerca d’un futur més esperançador. Ells no ho saben, però és un lloc maleït per la mitologia. És el lloc on Odisseu (l’Ulisses llatí) va haver d’enfrontar-se amb dos monstres: Escil·la i Caribdis.
Escil·la (en grec, “la que estripa”) era una nimfa, filla de Forcis i Hècate, amb coa de peix, sis caps de cans i unes dents molt llargues. En el passat havia estat una preciosa donzella que rebutjava qualsevol pretendent. Segons una tradició, un dia el déu marí Glaucó s’enamorà d’ella i la fetillera Circe, duta per la gelosia, la transformà en un monstre.
Glaucó i Escil·la (Bartholomaeus Spranger 1580 – 1582 Viena, Kunstrhistoriches Museum)Ulisses entre Escil·la i Caribdis (Johann Heinrich Füssli)
Just davant d’Escil·la, a l’altra part de l’estret, hi havia Caribdis (en grec, “succionadora”), un altre ésser femení d’aspecte terrorífic filla de Gea i Posidó. Adoptava la forma d’un remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Originàriament també havia estat una nimfa. Zeus, però, l’havia transformada en remolí com a càstig per haver inundat la terra amb la intenció d’estendre els dominis del seu pare Posidó.
Escil·la, terracota, Melos segle V aC)
Per poder travessar el perillós estret de Messina, Odisseu es va haver d’omplir de coratge. Tanmateix, no pogué salvar la vida dels seus sis companys, tal com li havia predit Circe –Hèracles i els Argonautes també hagueren de superar aquest estret en les seves aventures. L’episodi és narrat a l’Odissea al cant XX (versos 425-445, en traducció de Joan F. Mira):
Poc després va deixar de bufar el ponent de tempesta,
i es presentà el migjorn, portant més dolor al meu ànim,
ja que em duria a refer el camí de l’horrible Caribdis.
Tota la nit em portà i, cap a l’hora en què el sol ja pujava,
vaig arribar als terribles esculls d’Escil·la i Caribdis.
Ella, de fons de la mar, aspirà tota l’aigua salada;
jo, però, vaig saltar cap amunt fins a l’alta figuera
i vaig quedar-m’hi penjat com si fóra una ratapenada.
No podia aguantar-me en cap lloc amb els peus, ni enfilar-me:
eren lluny les arrels, i les branques quedaven molt altes,
amples, tan grans que arribaven a fer ombra fosca a Caribdis.
Em mantenia aferrat, fins que va vomitar tota l’aigua
amb la carena i el pal, que vingueren quan jo els esperava.
Com quan se’n va de la plaça i se’n torna a sopar a sa casa
qui ha estat jutjant els nombrosos litigis dels homes més joves,
en aquella hora les fustes tornaren a eixir de Caribdis.
Jo vaig deixar-me anar des de dalt, amb braços i cames,
vaig caure a l’aigua, tot fent un colp sord, al costat de les fustes
i, assegut al damunt, vaig remar amb les mans com a pales.
No va permetre el pare dels déus i dels homes que Escil·la
se n’adonara: no hauria escapat d’una mort dura i aspra.
Odisseu, evitant el remolí de Caribdis, perd sis homes atrapats per Escil·la (1560)
La llegenda d’Escil·la i Caribdis sorgí de la necessitat d’alertar els mariners dels perills d’un estret, el de Messina, assotat per vents forts i on conflueixen corrents del mar Tirrè i del mar Jònic. Amb tot, en realitat no es tracta d’un indret tan perillós. Avui en dia s’utilitza l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”.
“Nosaltres us beneïm a vosaltres i la vostra ciutat”, inscripció sota l’estàtua de la Verge que presideix el port de Messina
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments