Norbert Schultze morí el 2002 als noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. Seguint la moda d’altres alemanys, ell també havia triat Mallorca per passar els darrers deu anys de la seva vida. A Portals (Calvià) gaudí d’una folgada pensió gràcies als suculents beneficis que li reportaren la vintena de cançons patriòtiques que compongué per al nazisme, entre elles Lili Marleen, una de les melodies més escoltades de la història del segle XX. En el seu retir daurat balear coincidí amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 decidí fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Li vas besar el cul al diable.

 

En cap moment de la cinta Schultze va donar mostres de remordiments per la seva estreta relació amb els nazis. Assegurà que ell no sabia res del genocidi i que es va veure forçat a col·laborar amb el Tercer Reich. En un acte de sinceritat, però, admeté que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats d’un major talent. El títol del documental prové d’una anècdota narrada pel mateix protagonista. Just acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que el seu bàndol havia perdut, Schultze va intentar partir cap a l’estranger. Aleshores va demanar acollida a un oncle seu que havia abandonat Alemanya abans de la contesa. El familiar el despatxà amb una contundent frase: “Vas besar el cul al diable. Mai més no et podràs rentar la boca”.

Per continuar llegint cliclau aquí.

I aquesta és la versió catalana feta per Marina Rosell:

Si voleu conèixer més sobre aquesta història us recoman el llibre “Lili Marleen. Canción de amor y muerte” de Rosa Sala Rose.

Articles del web relacionats:
– Esparta, el mirall del nazisme