El sarcasme és una forma d’humor que ens arriba al moll de l’os. No debades, la paraula prové del grec σάρξ (“carn”), que donà el verb σαρκάζω (‘escorxar, mossegar els llavis’). La “mossegada als llavis” del sarcasme se sol fer amb més mala llet que la ironia, que és una crítica més subtil, pròpia de la sàtira. Si ens toca molt el voraviu, aleshores el sarcasme es convertirà en humor càustic, que crema (καίω).

Els grecs tenien una deessa del sarcasme i de l’esperit crític. Es deia Momo (Μῶμος, “censura”, “retret”). Segons Hesíode (segle VIII aC), era filla de la Nit. Sempre es reia de tothom. Un dia es va burlar d’Hefest, el déu del foc. Li va recriminar que hagués fet els homes sense portes al pit per on poder veure els seus pensaments. Els déus es cansaren tant de Momo que l’acabaren expulsant de l’Olimp. Se la solia representar amb una màscara que aixecava perquè se li veiés la cara, i amb un titella a la mà, símbol de la bogeria.  Era la divinitat dels escriptors i dels poetes.

No deixa de ser curiós que avui, en diferents ciutats de l’Amèrica llatina, el rei del carnaval rebi el nom de Momo. És l’encarregat de rebre les claus de la ciutat durant les festes. Al Brasil, acostuma ser un home alt i gras. A Cadis, la crema d’un ninot representant la deessa Momo clausura les festes de Carnaval cada any. Momo, però, també és el títol d’una novel·la publicada el 1973 per l’escriptor alemany Michael Ende, més conegut per La història interminable. L’obra és una profunda crítica social, vista amb ulls d’infant, sobre les societats modernes, on el treball converteix la societat en una suma de persones alienades.

“No em faces momos!”
El Diccionari català valencià balear, d’Alcover Moll, inclou momo amb el significat de “carussa, ganyota burlesca o de menyspreu”. És una paraula que es diu sobretot a Balaguer i a Tortosa en expressions com “Xiqueta, no em faces momos!”. A Eivissa, la paraula en plural és sinònima de moneries: «Li vaig fer quatre momos i se quedà contenta». Sense la o final, mon és l’acció de treure la llengua davant algú com a signe de burla. Amb aquest sentit a Menorca diuen: “No em facis moms, que és molt lleig!”.

Momo critica las creacions dels déus, per Maarten van Heemskerck (1561, Gemäldegalerie, Berlin)

No s’ha de confondre el momo, sinònim de ganyota, amb un altre mòmo (en aquest cas amb accent) que diuen a Mallorca, amb la primera o ben oberta. L’expressió “Vaja quin mòmo!” es fa servir de manera despectiva en al·lusió a una acció que algú vol fer passar per gran i admirable sense que ho sigui. Aquest mòmo, però, segurament prové d’homo, pronunciat infantilment.

Aquí teniu més informació sobre Momo.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l’humor: