Saber quina és la llengua més antiga del món és un assumpte que sempre ha despertat molta curiositat. És molt famós el relat que recull Herodot en el llibre segon de les seves Històries. L’historiador grec conta que,  al segle VII a.C., el rei egipci Psammètic I ideà una estratègia ben curiosa per sortir-ne de dubtes. El faraó féu aïllar en una cabana dos nounats. Un pastor els havia de vigilar però tenia ordres taxatives de no dir ni un mot davant d’ells. Els infants tans sols comptaven amb la companyia d’unes cabres que els alletaven.

 

Un dia, al cap de dos anys, el pastor va anar a veure els petits presoners i, en obrir la porta, fou rebut amb el crit de bekos! De seguida el pastor informà de la troballa Psammètic I. Aleshores s’investigà a quina llengua podia pertànyer aquell “mot” i es descobrí que en frigi volia dir “pa”. Així doncs, el frigi  –un idioma que ja ha desaparegut, però que llavors es parlava a l’àrea nord-occidental de l’actual Turquia- va ser considerat la llengua més antiga del món. Aquest relat no deixa de ser una anècdota. Costa de creure que haguessin demanat pa uns infants que n’ignoraven la seva existència. L’única cosa que varen fer va ser emetre el so dels animals que els custodiaven. Així de senzill!

No hi ha llengua sense tacte
Al segle XIII Federic II Hogenstaufen, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, també va decidir esbrinar quina llengua emprarien els nins que mai no haguessin sentit parlar ningú. Va encomanar un grup de trenta nounats a unes dides amb un encàrrec: havien d’alimentar-los, però sense parlar-los ni tocar-los. L’emperador estava convençut que aquells nins començarien a parlar, de forma espontània, la llengua adàmica, que aleshores es creia que era l’hebreu. Tanmateix, no va obtenir cap resultat, ja que els nadons moriren al cap de dos anys.

Avui els antropòlegs tenen clar les causes de la mort d’aquells nadons: moriren de fam, però de “fam de pell”. Precisament, aquest és un concepte que des de ja fa uns anys s’empra en el món acadèmic per descriure la nostra necessitat de contacte físic. Hi ha gent, però, que té fòbia al contacte físic, tenen afefòbia (< ἅπτω, “tocar”).

És molt interessant aquest programa “Tres/14”, de TVE, dedicat al llenguatge.

Cal tenir en compte que les paraules només transmeten el 7% del missatge. El to de veu un 30% i el llenguatge corporal un 60%. Conclusió, gairebé un 97 % del llenguatge és comunicació no verbal. Sobre el llenguatge no verbal també és interessant aquest programa. 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l’origen de les llengües:

Altres enllaços del web:
– A la recerca de la llengua mare
– La solidaritat de les llengües
– Heròdot, el primer periodista de la història
– El grec, el pa nostre de cada dia
– Menys llatí i més esport
– “Traduttore traditore”
– L’home, és bo o dolent per naturalesa?