El croissant, en canvi, conté un altra història etimològica ben curiosa que arranca el 1683, quan l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim, però finalment els otomans varen acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat volgué celebrar la victòria cristiana amb un pastís de pasta de full fet amb forma de mitja lluna, l’ensenya dels turcs -en alemany es digué Hörnchen (“cornet” en al·lusió a les seves dues banyes petites”). Així, cada vegada que un vienès es menjàs una d’aquelles pastes seria com si s’estigués cruspint aquell enemic d’infaust record. El pastís aviat passà a mans dels  francesos, grans amants de la rebosteria, els quals el rebatiaren com a “[mitja] lluna creixent”, o, més exactament, [lune] croissant, que a nosaltres ens arribà simplificat com a croissant.

Pels que sou ateus o agnòstics, en lloc d’ensaïmada o croissant, sempre us podeu cruspir una bona napolitana. Amb tot, no està de tot clar que aquest dolç, generalment farcit de crema o de xocolata, provengui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.

Aquí teniu un article d’Andreu Manresa titulat “L’ànima de l’ensaïmada”.